Tal dia com avui
Josep Maria Espinàs
Atenció al tipisme
Al darrer butlletí interior dels Seminaris de la Delegació d’Ensenyament Català, d’Òmnium Cultural, Ernest Sabater anota algunes reflexions sociolingüístiques força atractives; al seu entendre, tenim com a poble una inclinació malaltissa a construir un llenguatge ensucrat, idealitzador i desfigurador de la realitat. És una tendència que vindria ja del temps de la Renaixença, quan un cert nombre d’autors es decantava sovint per arcaismes i mots enrevessats, als quals es donaven significacions que podríem qualificar de “patriòtico-entranyables”.
Parla Enric Sabater de l’Onze de Setembre, que no tenia altre nom que el de la seva data i que “d’uns anys ençà ha estat batejat amb l’ensucrat mot de “Diada” i obsequiat pel gremi “provincial” de pastisseria, confiteria i “bolleria” (!) amb una llepolia més ensucrada encara: “El pastís de la Diada””.
Refusa també que la bandera catalana, com a cosa menor i pròpia d’orfeons, esbarts i penjarelles, s’hagi convertit en la “senyera” i, pel que fa a l’expressió “conseller en cap”, que alguns voldrien aplicar al càrrec de cap del govern de la Generalitat, si aquest arriba a existir com a equivalent al de primer ministre, fa saber que aquest títol és el corresponent al municipi barceloní i equivalent a l’actual alcalde. “Totes aquestes manifestacions ens haurien de fer pensar una mica i veure si és que de debò, quan diem “som una nació”, ens comportem col·lectivament com a tal. I les nacions tenen bandera, govern i ministres i una llengua oficial... i moltes coses més; però si acceptem el terme “nacionalitat” no com a adjectiu de pertinença a una nació, sinó com un substitutiu inferior, tindrem “senyeres”, “diades”, “consellers”, en/amb cap o sense, llengua “pròpia”... i un bé de Déu de somriures i de copets a l’esquena”.
Estiguem d’acord o no amb totes aquestes coses, i d’altres, que diu Ernest Sabater, no hi ha dubte que planteja una qüestió delicada i actual: la frivolització de la catalanitat. Si la Generalitat arriba a funcionar com cal, haurà de vetllar rigorosament l’ús dels símbols i el llenguatge. Hem de “desfolkloritzar” la bandera, hem d’evitar que les quatre barres apareguin en els segells dels “amics de les xemeneies” o en el paper de cartes d’una entitat qualsevol: caldrà fer entendre que l’homenatge a un pintor o a un ciclista no s’ha d’acabar cantant “Els segadors”.
Confio que algun dia serem una nació seriosa, i aleshores ens podrem permetre de posar els nostres colors en un porró; mentrestant hem de procurar que la mentalitat nacional no quedi desvirtuada pel “tipisme”, que és una forma de suïcidi –molt “cofoi” i molt “nostrat”, això sí.