Opinió

Quadern negre

Pau Lanao

La ruïna de can Celis de Castellar

El diumenge 20 d’octubre del 1957, el germà petit, en Jaume, va esverar la casa assegurant que l’hereu, en Ramon, s’havia suïcidat disparant-se dos trets al cap

Era una escena mal planejada i pèssimament executada que obria massa interrogants

Entre Castellar de la Selva i Sant Mateu del Montnegre, una carretera travessa les Gavarres, un paisatge habitat per alzines, suros, pins o argelagues que es disputen el terreny amb masies esparses que han colonitzat la muntanya. Al cor del verd s’aixeca can Celis, una casa en altre temps poderosa i emparada en la frondositat del paratge, que dos germans van convertir en un infern. Les relacions entre l’hereu, Ramon Celis Tarrenys, de trenta-dos anys, propietari i pagès, i en Jaume, de vint-i-sis, que estava segur que hi havia un horitzó més enllà de la carena, mai van ser normals. El gran assegurava que el petit no ajupia prou la carcanada i no li interessava que la casa tirés endavant, mentre que l’altre es cansava de repetir que a pagès no tenia futur i retreia a l’hereu que el volgués collar tant que no li deixava prendre cap iniciativa. De tant en tant, en Jaume anava a veure la seva germana Montserrat, casada a can Felet, per demanar-li que li fes costat a l’hora de parlar amb l’hereu: “Si en Ramon –assegurava– em comprés un camió amb la part que em toca, s’acabarien els maldecaps a casa...”

Tot i la fama de malfeiner, a en Jaume li agradava gaudir de la vida i perdia més d’una tarda a can Mascort, fonda i punt de trobada de la gent de la contrada situada a mig camí dels Àngels, on els joves entre partides de manilla, fum de tabac negre i xavalla sobre la taula, cremaven les hores i el futur. Les baralles entre els germans van pujar de to. Els arguments ja coneguts de l’un i l’altre van portar malviure i tensions a la casa fins que el diumenge 20 d’octubre del 1957, després que en Jaume fes una ronda de bars per Caldes de Malavella, Quart i Llagostera i tornés a casa a dos quarts de quatre de la matinada el dilluns, sobre la taula va trobar un paper signat per l’hereu on es podia llegir: “M’he tirat dos trets perquè estava cansat de viure.” Corrents va pujar a l’habitació. A primer cop d’ull estava endreçada. En Ramon dormia plàcidament i ben acotxat, però després, quan s’hi va acostar, el va trobar amb dos trets a la nuca. Esverat, va avisar la mare, que es deia Isabel, la tieta Àngela, la germana Maria i en Joan Ball-llosera, l’avi de cal Bisbe que s’havia quedat a dormir al porxo, i van anar a buscar el metge i la Guàrdia Civil. Als funcionaris només els va caldre una inspecció subtil per adonar-se que el relat d’en Jaume no lligava. Era una escena mal planejada i pèssimament executada que obria massa interrogants. Com podia ser que en Ramon se suïcidés disparant-se, ell mateix, dos trets a la nuca; com s’ho havia fet per després penjar l’escopeta, tancar la porta, posar-se al llit i acotxar-se? Pressionat i nerviós, al cap de la Guàrdia Civil, en Fajardo, només li va caldre una insinuació perquè el fadristern de can Celis s’ensorrés i reconegués que era l’assassí. Quan li van preguntar per què ho havia fet, va assegurar que si havia matat el seu germà era perquè era egoista i el volia deixar sense res, perquè li retreia que treballés fora de casa, no li donava diners per viure, i s’havia fet l’orni quan li havia demanat que l’ajudés a comprar un camió que el tragués de la misèria. Mig any després en Jaume va ser jutjat. Es va refermar en el que ja se sabia, que a can Celis no tenia futur i el seu germà no el deixava anar pel seu compte. Condemnat a vint-i-sis anys de presó i posteriorment amnistiat, mai més va tornar a can Celis, avui casa restaurada per José Navas al cor de les Gavarres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.