Feijóo, trampós i contradictori
El líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, va oferir ahir al Congrés dels Diputats un discurs doblement contradictori, amb la realitat de l’Estat que aspira a presidir i amb l’acció del seu propi partit. Tot i que altres partits li van retreure que fos un discurs més propi d’una moció de censura que no pas d’un candidat a la investidura, això és secundari. El que compta és el contingut, farcit de trampes discursives i demagògia descarada. I no només pel que fa al conflicte polític català, que ell insisteix a recloure en l’àmbit judicial, sinó al conjunt de mesures del seu suposat pla de govern. Per exemple, quan va recordar que moltes famílies suporten greus càrregues econòmiques, passant per alt que el PP no va contribuir pas a millorar els recursos familiars quan va votar en contra de la reforma laboral que ha revertit en gran part la interinitat provocada per la llei dels populars. O quan va afirmar que no s’ha fet prou per aturar la creixent violència masclista, passant igualment per alt que els pactes de govern amb Vox en ajuntaments i comunitats autònomes han obligat el PP a empassar-se la regressió de mesures de protecció de les dones. O quan va retreure als socialistes que negociïn amb els mateixos partits catalans i bascos als quals ell ha intentat seduir, atorgant-se, com sol fer la dreta, l’exclusiva de la legitimitat per fer-ho. En aquesta línia va resultar especialment grotesca la seva reivindicació de l’abraçada entre l’expresident popular Manuel Fraga Iribarne i el líder del Partit Comunista Espanyol, Santiago Carrillo, durant la Transició, tenint en compte la crítica constant que dediquen ara al PSOE per haver fet un govern de coalició amb l’extrema esquerra de Sumar. Mentre Feijóo semblava anacrònicament encallat en el 2017 –o fins i tot en el 1978 que va donar lloc a la seva adorada Transició–, aquí a Catalunya el president de la Generalitat, Pere Aragonès, posava de manifest una altra realitat, recordant a Pedro Sánchez que amb l’amnistia no n’hi ha prou i que s’ha de posar data també a l’exercici del dret a l’autodeterminació. En una sola cosa Feijóo va tenir raó: quan va alertar bascos i catalans que no es refiessin de Sánchez. O d’ell mateix, hi podria haver afegit.