Rufián al ‘Congreso’

Després de quatre sessions de rodatge al Congreso de Madrid amb llibertat per parlar-hi català, basc i gallec, el veredicte és definitivament contundent, encara que sàpiga greu assumir-ho: només poden afirmar que funciona bé els que no segueixen les sessions i els importa un rave què diuen ses senyories. Si hi ha algú més enllà dels professionals del periodisme amb temps i fal·lera per empassar-se vuit hores de discursos, haurà pogut comprovar que aquest Rufián me l’han canviat. Rufián és l’exemple perfecte per passar el cotó damunt un experiment que, en un exercici més de menyspreu lingüístic, en Feijóo ha qualificat de karaoke cacofònic. Sí, aquest Rufián que ara parla en català me l’han canviat, i no pas perquè s’expressi en l’idioma que prefereix, sinó perquè en realitat no el sentim amb nitidesa a ell sinó a l’anònim traductor que hi sobreimprimeix la seva veu. És així en la versió que ofereix en directe la televisió pública espanyola. Passa el mateix amb Mertxe Aizpurua, de Bildu: en realitat no la sentim parlar en l’exòtic i musical euskera, enutjosament trepitjada igualment per la veu que ens la fa comprensible en castellà. Si en canvi optes per entrar a la pàgina web del canal del Congrés i tries l’opció dels subtítols que s’hi ofereix, almenys pots sentir sense entrebancs acústics la versió original, però ja se sap que llegir i mirar alhora tampoc és fàcil. Ja els planyo, als pobres traductors: han d’estar permanentment pendents de si l’orador o l’oradora inclouen frases en diferents idiomes, i no sempre hi són a temps, de manera que part del missatge simplement es perd. La realitat és que ens podem ben enorgullir del reconeixement a la cambra baixa espanyola de totes les llengües oficials, però en Rufián el disfrutàvem millor abans que no pas ara. I al cim resulta insultant veure les rengleres de diputats del PP i de Vox que ni tan sols miren la pantalla gegant o que no es posen l’auricular. Nosaltres ben cofois, però la partida, com sempre, l’estant guanyant ells.