Els equilibris governamentals d’ERC

El debat de política general al Parlament de Catalunya ha ofert un reflex molt fidel de la realitat política del país, sobretot pel que fa a la cada vegada més difícil relació entre els partits independentistes. D’entrada, caldria revisar la conveniència de fer coincidir sessions d’aquesta rellevància amb altes cites igualment mediàtiques, com la del debat d’investidura celebrat al Congrés dels Diputats. Perquè la sessió al Parlament s’ha vist inevitablement eclipsada pel que s’estava discutint en paral·lel a la cambra baixa espanyola. D’altra banda, veure com ERC i Junts es dediquen retrets i crítiques més pròpies de govern i oposició, lluny de l’executiu que compartien a partir de l’objectiu comú de la independència, genera lògics dubtes sobre la possibilitat de dur el full de ruta sobiranista a bon port. En aquest sentit, és paradoxal que les negociacions de l’amnistia amb l’Estat depenguin sobretot de dues formacions que no formen part del govern català, Junts i el PSC. I resulta igualment significatiu que el to de les intervencions al Parlament sigui més conciliador entre republicans i socialistes que no pas quan intervenen els diputats de Junts. Segurament hi té a veure la necessitat d’ERC d’assegurar-se suports de cares a l’aprovació dels nous pressupostos. El president, Pere Aragonès, no pot presentar un balanç gaire entusiasta de la recent obra de govern en minoria, però a favor seu cal reconèixer que almenys ha estat capaç d’esquivar l’amenaça de bloqueig permanent que la correlació de forces actual comporta. Si bé és cert que la millora de l’economia no està arribant de forma efectiva al conjunt de la ciutadania, especialment als més vulnerables, el govern ha estat capaç d’injectar nous mestres al sistema educatiu i nous mossos d’Esquadra per patrullar els carrers. Junts exigeix un cop de timó perquè considera que no està complint els compromisos que van dur Aragonès a la presidència, i conclou que si no es produeix, convé la convocatòria d’eleccions. Queda clar que encara està oberta la ferida que va obrir la destitució del vicepresident Jordi Puigneró, el pas definitiu que va accelerar una crisi de confiança entre dos partits que, citant el tòpic, semblen separats per un objectiu comú.