Tribuna
La novel·la de Pere Calders
Pere Calders i Rossinyol, nascut a Barcelona l’any 1912 i traspassat a la mateixa ciutat 82 anys després, és, no cal dir-ho, un dels millors escriptors catalans de tots els temps... Perspicaç com era, va tenir tendència a escriure textos relativament curts i aguts. Sense menysprear-ne cap, i sense considerar-me autoritat de cap mena, senzillament potser pel meu gust de lector mexicà, trobo que els millors són els contes de tema mexicà agrupats en el volum Gent de l’alta vall. Però hi ha també a la primera línia una novel·la curteta –més aviat un conte llarguet– que es diu Aquí descansa Nevares: es tracta d’una esplèndida paròdia de la reforma agrària que esdevingué a Mèxic poc abans d’arribar a la meitat del segle passat.
L’home va viure refugiat a Mèxic durant un xic més de vint anys, aquí li van néixer fills i, de fet, també s’hi va acabar de forjar com a escriptor sense perdre, però, ni un pèl de catalanitat. Era un home admirable que, potser ajudat per la seva timidesa, va saber observar i copsar diversos aspectes de la realitat mexicana, que va viure intensament però sense deixar d’estar plenament compromès amb la identitat catalana. Potser va tornar a Catalunya una mica abans d’hora, però va ser el resultat d’adonar-se que ja feia vint anys que vivia a Mèxic i veure venir el perill que podria quedar-s’hi per sempre més. De fet podria dir-se que va tornar tan aviat com la seva condició de refugiat li ho va permetre.
Per molt que respectés el país que l’havia acollit i fins i tot pot dir-se que li va salvar la vida, va preferir deixar-se arrossegar per l’enyorament. Ho va pagar car perquè els primers anys del seu retorn van ser molt durs, però a poc a poc la situació va anar millorant... L’ajudà sense cap mena de dubte que, quatre anys després, també tornés a Catalunya Tísner, el seu gran company i cunyat.
No he pogut esbrinar mai si la novel·la que es diu L’ombra de l’atzavara –un bon títol, per cert– va ser escrita a Barcelona o quan encara vivia a Mèxic: el més probable és que l’hagués començat a una banda i l’hagués acabat a l’altra. El cas és que va editar-se a Barcelona a començaments del 1964. Ràpidament n’arribaren exemplars a Mèxic i va ser molt mal rebuda.
Ningú EN va qüestionar la forma, però molts van definir l’argument com una traïció als altres refugiats, ja que feia una radiografia de tot el conglomerat fotent-se’n. Això deien... Evident no era el panegíric que els hauria agradat i que sovint esgrimien entre ells, però també feia brometa dels mexicans. El cas és que, potser per contraposar-se a la propaganda franquista que els refugiats “eren el bo i millor de cada casa”, sovint es dedicaven a parlar bé d’ells mateixos, amb tota la raó. El mateix govern espanyol va haver de fer equilibris quan molts refugiats van anar destacant en diferents professions i fins i tot van sorgir mereixedors de diversos guardons, també del premi Nobel. Però d’això al fet que no agradés que s’assenyalessin peculiaritats divertides d’aquells refugiats i, fins i tot, circumstàncies dramàtiques o molt còmiques com a testimoni de les dificultats d’adaptació a la manera de ser de molts mexicans, no hi va haver tampoc un tram massa llarg.
És el cas que molts catalans es van sentir ridiculitzats quan feia referència a moltes coses que passaven. He de confessar que, anys després, cap als vuitanta, jo mateix vaig ser objecte de rebuig i durament censurat per la “colònia catalana” per haver assenyalat coses com les que exhibia Calders. L’autocrítica no va ser una qualitat d’aquella gent que cada vegada s’expressava en millors termes d’ella mateixa. No vull pas dir que es pogués considerar, en termes generals, nociva: tot al contrari! Però d’això a la perfecció i, fins i tot, superioritat que s’atribuïen hi ha un bon tros. El cas és que als anys seixanta els refugiats no estaven en condicions de mirar-se ells mateixos amb sentit de l’humor, i el llibre de Calders, malgrat que és una excel·lent radiografia de la vida d’un sector que es conservà a l’entorn de l’Orfeó Català, a conseqüència de la novel·la va ser víctima d’una forta marginació i menyspreu per part dels refugiats a Mèxic.
Altres llibres sobre la vida de l’exili no van ser tan rebutjats. El cas era que cap d’ells estava fet amb l’humor característic de la prosa de Calders. L’any passat, de l’obra se’n va fer una traducció a l’espanyol de Mèxic, publicada per una editorial de prestigi, que ha tingut una certa difusió, però el cas és que els catalans o llurs descendents continuen, en termes generals, fent-li el buit.