Perruqueres i més

Després de molts anys m’he vist obligada a canviar de perruqueria. La meva abaixa la persiana, pràcticament sense avisar, i em deixa òrfena d’una cita mensual que l’edat i en especial els cabells blancs han convertit en ineludible. Així doncs, en pocs dies he hagut de fer una immersió en l’oferta d’establiments propers amb l’esperança de trobar-ne un d’adequat. I no, a aquells o aquelles que hagin arribat a aquest punt de la lectura i arrufin el nas davant el que sembla una fotesa, els diré que trobar algú que sàpiga arreglar-te els cabells no és gens fàcil. D’acord, potser també depèn del grau d’exigència de la clienta, però aquest no és el meu cas. No em considero gens maniàtica pel que fa als cànons estètics i quan m’assec davant un mirall de grans dimensions que no amaga les imperfeccions només aspiro a veure’m millor del que he entrat després de passar per les mans d’un o una professional del cabell. Les perruqueres –he tractat majoritàriament dones– són dibuixades tradicionalment com a grans amants de fer safareig mentre renten caps, pentinen cabelleres o treuen pèls de les celles. No en va, tracten molta gent durant la seva jornada laboral i la conversa acaba fluint amb naturalitat. Es comença comentant quin temps fa i s’acaba descobrint quin veí s’entén amb la dona d’aquell polític local tan atrafegat mentre et posen els bigudins. En el meu cas, però, trenco una llança a favor de les integrants d’un gremi a qui no es valora prou la feina. He estat testimoni en més d’una ocasió en què la perruquera ha esdevingut confident de penes i alegries amb la clienta o ha aconseguit canviar-li el mal humor o la tristesa amb un pentinat ben triat. Ara, en un món de mòbils, les converses es fan més esquives, però les perruqueries continuen sent un bon lloc per parlar. De foteses o de temes cabdals, segons el grau de coneixença. Ah, per cert: la recerca d’un nou espai ha estat fructífer i el resultat estètic, òptim. Ara només caldrà treballar una mica més la confiança. Només un pèl!