El que queda de l’1-O al cap de sis anys

Encara que no s’hagi arribat a l’objectiu que s’havia marcat, l’1-O del 2017 va representar un abans i un després, no només per a la política catalana sinó també per a l’espanyola. Al cap de sis anys vivim una clara involució dels drets nacionals per part dels poders de l’Estat i partits i ciutadans independentistes pateixen la repressió judicial simplement per haver fet possible la celebració d’un referèndum pacífic, l’única violència del qual van exercir-la policies espanyols i guàrdies civils que es van dedicar a pegar votants pacífics. Les imatges d’aquelles càrregues desproporcionades i injustificades van fer la volta al món i a més de retratar el dèficit democràtic espanyol van ajudar a internacionalitzar un conflicte polític que després de tots aquests anys continua encallat. Una repercussió internacional, tot s’ha de dir, molt més tèbia del que s’esperava. Igualment s’ha de remarcar, i dol fer-ho, que tot i el temps transcorregut la justícia europea continua sense pronunciar-se de manera definitiva sobre els excessos judicials espanyols tot i l’evidència que els delictes imputats no es van cometre.

Al cap de sis anys toca actualitzar el crèdit d’autoestima que aquella mobilització ciutadana va representar per a aquest país i adaptar-lo a la situació actual. Però no hi ha possibilitats d’actualitzar-lo, aquell crèdit, si no es recupera la unitat d’acció en l’àmbit sobiranista. L’acord al Parlament de Catalunya d’aquest divendres entre ERC i Junts pot ser un primer pas si no ens tornem a perdre en el laberint partidista. Perquè l’1-O no va ser una estació d’arribada, encara que sí que va ser el punt àlgid del desfiament a l’immobilisme d’un Estat que es resisteix a reconèixer la seva riquesa idiomàtica i les nacions que de manera forçosa l’integren. Almenys serà així fins que un referèndum legal i lliure permeti comptar de manera clara quants partidaris hi ha de la independència i quants detractors. Dues opcions legítimes, igual que el dret a l’autodeterminació per més que els partits constitucionalistes s’entossudeixen a negar-ho. No s’ha aconseguit l’objectiu marcat, certament, però la sacsejada política a tot l’Estat és irreversible.