Allò que l’1-O s’endugué

Avui fa sis anys del dia que va canviar la història de Catalunya. Des d’aleshores hem viscut en una muntanya russa emocional i política que no sabem on ens portarà. Però sis anys després podem afirmar que, malgrat les patacades, l’independentisme segueix viu, que no és poc: segueix sent majoritari a les enquestes, a les urnes i a les institucions.

Ells, els de l’“A por ellos”, no poden dir el mateix. L’1-O es va emportar la major part dels líders polítics espanyols que en aquell moment eren a primera línia gestionant la crisi d’estat més gran de la democràcia. Començant per Rajoy, l’executor de la repressió, que va ser expulsat de La Moncloa pocs mesos després per una moció de censura gràcies als vots independentistes. La seva mà dreta, Soraya Sáenz de Santamaría, també va haver d’abandonar la política el 2018, després de perdre davant dels seus. Sempre la recordarem amb un somriure burleta anunciant que la diplomàcia pública de Catalunya estava “en li-qui-da-ció”, quan el que estava a punt de liquidar-se era la seva carrera política. Seguim: l’aleshores delegat del govern, Enric Millo, defensor de les càrregues policials i autor de la llegenda del Fairy, s’ha hagut d’exiliar a Andalusia per seguir tenint càrrec. Per no parlar d’Inés Arrimadas, guanyadora de les eleccions del 155 a Catalunya, que també ha hagut de marxar amb la cua entre cames deixant el seu partit a la irrellevància.

Presumien d’haver “escapçat” les organitzacions independentistes. La realitat, però, és que les organitzacions segueixen fent feina i els líders jutjats per l’1 d’octubre segueixen fent política, aquí o a fora. La lluita continua.