La purpurina

Fa molts anys en un mercat de Santa Llúcia vaig comprar una d’aquestes boles amb aigua a dins, amb una figureta d’un ninot amb bufanda i nas de pastanaga somrient i saludant de forma reial. Encara ara si capgiro l’esfera, cauen quatre volves espellifades però brillants. Revisant el necesser he trobat una ombra d’ulls rosa talc i una d’ònix negre; el pot mig buit, el seu contingut sec i caducat, però encara hi ha pòsit fulgurant que recorda alguna festa que vam voler ser Ziggy Stardust i crèiem en el glam rock. A la mestra li agrada la pols decorativa que centelleja perquè els alumnes adoren posar-la a les estrelles de cartolina de Nadal. L’ambientòloga, en canvi, la detesta perquè troba les espurnes falses i xarones, però sobretot, contaminants. Perquè els microplàstics són a l’Everest, a la gespa artificial, a la llet materna i a la purpurina; una plaga. I la Unió Europea ha decidit prohibir-la. La purpurina, estètica, artística i fantasia, no fa que el món sigui més bonic, festiu o màgic; no és polsim de fades que Campaneta escampa i fa que tot sigui possible. Caldrà substituir la purpurina, últim reducte d’un món inconscient i afamat, per brocs rapinyats; els vestirem amb llanes trenades de colors hivernals, i seran follets del bosc, esperits d’un món que mai hauríem d’haver deixat perdre.