Renéixer a cala Sanià

Recorria les habitacions de la residència literària Finestres, a cala Sanià, sabent que no tinc res per escriure, res que em doni dret al privilegi d’aquesta casa, d’aquest mar, però examinava cada moble, els prestatges, el llit, la taula de treball i fins el tou dels sofàs i la llum que hi entrava i amb quina intensitat, com si fos possible quedar-m’hi un mes, tota sola, i el que més em preocupava era que les meves coses, aquí dins, des de la roba que em poso fins a l’estoig desgastat on guardo els bolígrafs i el llapis, em farien el mateix efecte que endur-m’hi la família, només que una mica més desvalguda i fora de lloc. Hauria de renovar-ho tot, els vestits i els estris d’escriure, perquè res no es recordés de mi, i potser tindria alguna oportunitat d’aprofitar una estada en aquest paratge entre penya-segats que té alguna cosa, no pas de la fi del món, sinó de la seva prístina creació. I així i tot, una de les residents que hi va estar el març passat, hi va venir amb el seu fill de pocs anys, que és la manera d’emportar-t’hi, no només la roba i els bolígrafs de casa, sinó també el mànec de la porta, les cortines, l’aixeta del lavabo, la respiració nocturna i l’olor de sabó i de llet. No sé com va aconseguir escriure, ni encara menys com va poder sortir de si mateixa i anar a trobar entre els pins una manera de dir que necessitava aferrar-se als còdols, perquè uns abellerols eren a punt d’esborrar-la. El nen surt a tots els textos que va concebre aquí, com un pes alhora familiar i desplaçat, com un estoig vell. Algú hauria d’advertir a les bases que per fer néixer alguna cosa, n’has de deixar morir alguna altra.