El partit no s’ha acabat

Tinc un amic que és més aviat pessimista. Ell en diria realista, sí, i és possible que tingui raó. En canvi, jo tendeixo a veure sempre la botella mig plena. Per aquest motiu, sovint les nostres converses acaben sent un partit de tennis en què la pilota va d’un costat a un altre de la canxa contínuament: ell intenta fer-me veure com n’estem, de malament, mentre jo suo la cansalada per tornar-li totes les pilotes des del fons de la pista amb un bri d’esperança més o menys convincent. Al final, ell marxa una mica menys pessimista, i jo em quedo amb una sensació inquieta de mal averany.

Ahir, que era 1 d’octubre, era inevitable comentar la situació política: la de fa sis anys i l’actual. La comparació és, ho he d’admetre, terrible. Tots dos trobem a faltar aquella mobilització històrica. L’independentisme havia convertit la disputa amb l’Estat en un enfrontament entre democràcia i repressió, cosa que el va portar a assolir un suport mai vist abans. Ampliar la base, amics polítics, era posar urnes i actuar amb determinació.

Ell ja no veu possible tornar-hi, perquè els polítics que no van saber estar a l’altura encara hi són, i ara domina arreu una sensació d’abatiment que fa impossible qualsevol revolta. La meva rèplica és que, igual que la sensació d’eufòria va passar, també ho farà l’abatiment. Quan un foc és real, i aquell ho era, sempre queden brases sota les cendres. I, en aquest assumpte, allò essencial no només no ha canviat, sinó que s’ha agreujat: ha augmentat la desconnexió amb Espanya –en alguns casos, rebuig visceral– per part de molts catalans, i Espanya continua incapaç d’oferir un projecte a Catalunya que sigui engrescador i voluntari. El conflicte tornarà a brotar, concloc, i aquest cop serem més savis i menys ingenus. Ell marxa, potser no tan pessimista. Jo faig un sospir d’abatiment. La pilota ha botat a la línia, o fora? En tot cas, el partit no s’ha acabat.