Inici de càntic en el temple
Fa més de vint-i-cinc que cada octubre arriba, puntual, el ritual. No per això la celebració és menys esperada ni els feligresos hem perdut un polsim de motivació. Serveixi doncs aquest titular, amb el permís del poeta de Sinera i del seu portaveu de Xàtiva, per donar la benvinguda a una nova temporada del Sunset Jazz Club de Girona. Un temple, sí, perquè això és el que representa un club per al veritable aficionat al jazz. No per caprici o per designació confessional, sinó perquè ho ha escrit la pròpia història des dels mateixos orígens d’aquesta expressió musical. Ha estat en aquests covatxols de pocs metres quadrats on els màxims artífexs de la síncope i la improvisació s’han fet gegants i han concedit una identitat particular a ciutats senceres com Nova Orleans, París, Nova York, Chicago o Copenhaguen. Reductes d’aparença insignificant i ridícules dimensions, que han esdevingut indrets de veneració suprema després que colossos com Armstrong, Parker, Dexter, Tete o Coltrane deixessin les parets impregnades del seu alè. Noms com el Preservation Hall, el Village Vanguard, el Blue Note, el Ronnie Scott’s, Le Caveau de la Huchette i, més propers a nosaltres, el Jamboree o la Nova Jazz Cava han estat els testimonis excepcionals de les millors sessions que hagi pogut procurar aquesta música que anomenem jazz. Doncs en la mateixa lliga, i situat des de fa uns anys en posició de Champions, es troba el Sunset Jazz Club. Qui sap, potser algun dia aquesta condició guanyada per mèrits propis li servirà per homologar la seva activitat com un espai cultural que aporta riquesa i diversitat a la ciutat, en lloc d’un bar de copes amb llicència per fer música en directe. I això li suposarà un tracte d’igual a igual amb altres equipaments, precisament afavorits sota el pretext de tenir el mateix propòsit. Noms com Laurent Coq, Jerry Bergonzi, Justin Faulkner, Tony Tixier, Dena DeRose o Jesse Davis, per escollir-ne només alguns dels que obren temporada, són suficient aval per situar en l’octava més alta aquest inici de càntic. Propostes a les quals s’han d’afegir les destinades, amb similar criteri i atenció, als exponents de la cosa autòctona. Un cartell d’aquesta volada no és a l’abast de qualsevol, i cal esperar que una ciutat com Girona li sàpiga donar el valor que es mereix.
