Eduard Pujol
S’aixeca del seu escó i pronuncia un sí claríssim, s’asseu, acota el cap, exclama “No”, riu com un ximplet atrapat per una trapelleria i estén els dos braços fins que les mans li sobrepassen la barana de fusta davant l’escó. On tenia el cap en uns moments tan solemnes, aquest home (no pas senyor), a la lluna de València? Quina frivolitat! Quina poca vergonya! Quin desengany vaig tenir! Un representant meu comportant-se d’una manera tan irresponsable. “Ha estat un error”, ha dit. Ha fet un altre “Viva Quintos Carlo”. No ha demanat perdó, que jo sàpiga. D’altra banda, en política no es demana perdó, es dimiteix o et fan fora, que és el que hauria de passar aquesta vegada per fets públics i notoris i no per suposicions i falses denúncies. Diputat Pujol, dimitiu; no us vulgueu aferrar a la menjadora i aneu a dormir a la palla, si us plau.
Barcelona