No és país per a vells

Vagi per endavant que a casa meva sempre em van dir que no hi ha persones velles. Les coses són velles, les persones són, o més ben dit es fan, grans. Si sou dels que pensen com els meus pares –i com jo mateix– sabreu disculpar-me perquè perdut en l’artifici literari m’he saltat els meus principis per generar una analogia amb el títol del llibre No country for old men (No és país per a vells), de Cormac McCarthy, i l’homònima pel·lícula dels germans Coen.

Doncs bé, fa uns anys que vaig constatar que aquest món no està pensat per a la gent gran. Un primer senyal va ser quan amb l’excusa de la crisi economicobancària del 2008 van anar desapareixent les caixes (que tenien la seva raó de ser en l’obra social); després les persones darrere les taules de les oficines bancàries; després les oficines; posteriorment els caixers i, d’aquí a dos dies, els diners en efectiu, substituïts –si no trobem una manera d’aturar-ho– per les monedes digitals dels bancs centrals, cosa que comportarà la mort de la banca comercial i, així, com el que no vol la cosa, de la nostra llibertat. És colpidor veure una persona gran barallant-se amb una tecnologia que desconeix o perdent la paciència perquè darrere del telèfon del seu banc hi ha una màquina i quan li passen una persona, segons com, també actua com una màquina... Són els seus diners, no del banc.

Començàvem a treure el cap de sota l’aigua i va arribar el coronavirus. Em van desaparèixer els dubtes que pogués tenir. Va ser una carnisseria en tota regla, amb la gent gran a la diana. El que va passar en moltes residències d’avis té un nom que no es pot dir, un pecat sense culpables, un delicte sense càstig. Per a qui ho vulgui veure en números, milers d’euros estalviats en pensions. I vam encetar l’etapa de la cita prèvia, dels retards en l’atenció als crònics, de les saturacions dels serveis de primària... Al paquet de sobrants no hi ha només la gent gran, també hi ha les persones amb dependència i els malalts crònics. Tres grups d’actius cars per al sistema i no rendibles.

Escric de manera despietada, però, com cantava Serrat, “Nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio” (el cito en castellà perquè així és la cançó). Al meu entorn tinc persones molt grans i altres amb malalties cròniques diverses, i veure com les tracta la sanitat pública catalana –sobretot en pràcticament tot allò que té a veure amb l’assistència primària– és un espectacle lamentable, que jo mateix he patit com a persona amb un parell d’afeccions cròniques (per què tenir-ne només una, si se’n poden tenir més?!).

Els polítics catalans ens diran que el problema és que ens han destrossat el sistema sanitari des de fora, però des del govern català entenc que alguna cosa deuen tenir a dir i a fer. A la fi, el migrat pressupost que tenim el gestiona la Generalitat i és qui fixa les prioritats. Doncs que les canviï, perquè el país el tenim en un estat lamentable, malgrat la resiliència de la seva gent, que no es mereix la mediocritat dels gestors.

No sé si les decisions que es prenen en l’àmbit de la sanitat a Catalunya són deliberadament oposades al sentit comú o són estúpides per absència de matèria gris, però quan es constata que en un altre àmbit sensible com el de les vetlladories escolars tampoc es destinen els recursos necessaris que es malgasten amb xecs per a persones que no ho necessiten, és evident que al volant del país hi ha persones que no el coneixen i que tenen una sensibilitat zero vers les persones que, per un motiu o un altre, estan en situació de dependència.

Alguns dels problemes que hi ha serien superables si es revisessin els circuits d’informació i funcionament intern. No pot ser, per exemple, que canviar de regió sanitària –en un país on cada cop hi ha més mobilitat geogràfica per culpa dels preus dels lloguers– sigui un tràmit llarg i farragós per a les persones que arrosseguen problemes crònics, que deriva en retards en els seguiments de les malalties; tampoc pot ser que una persona descobreixi d’un dia a l’altre que li han desprogramat una operació; o que un metge estigui de baixa i que ningú la hi cobreixi; o que es prometi que s’intensificarà el seguiment a un pacient i el que passi sigui justament el contrari; o que la revisió de graus d’Alzheimer es faci tan lenta que quan arriba ja no es pot frenar l’irremeiable avenç de la malaltia. I com això, centenars de coses.

Encara sort que hi ha bons professionals. Una altra cosa és que parlin la teva llengua, cosa que més que desitjable hauria de ser obligatòria.