L’hora Puigdemont

El rei dels espanyols ha mogut fitxa. S’ha cregut que Sánchez té possibilitats i ha posat en marxa el rellotge de sorra perquè provi d’arribar sa i estalvi a la investidura. O a una nova convocatòria electoral. Ja ho veurem. Sembla que ara és, de veritat, l’hora Puigdemont. L’hora Waterloo, si voleu. El poc que se’n sap del cert, per ara, és que anirà per llarg. Diguem el que diguem la munió de presumptes savis que en parlem i n’escrivim. L’hora Puigdemont, o l’hora Waterloo, no serà curta ni passarà suaument. Durarà fins al 27 de novembre, quan es transvasi l’últim gra del sorrer del rellotge que ahir va trabocar el rei dels espanyols. Desentrellar com hi arribarem és impossible, bo i que les opcions només són dues: investidura o repetició electoral. Ara mateix les versions són més que contradictòries fins i tot sobre la línia de sortida. Som on diuen els socialistes? “Hi haurà quatre anys més de govern de progrés.” Som on diu Yolanda Díaz? “No hi ha res acordat i Sánchez faria bé de no confiar-se.” Som on diu Marta Rovira? “L’amnistia ja era de torna per la mesa i l’autodeterminació ja és un acord del 2019.” Som on diu Clara Ponsatí? “No es va fer l’1-O per aconseguir una amnistia.” Som, com Sergi Sol, en la irritació contínua de còlon? Per ara només Sergi Sol dona proves fefaents. Article a article deixa clar que no la supera. Que no supera la irritació de còlon que li va provocar l’aritmètica parlamentària generada el 23-J. I ja fa 70 dies.