L’avi que robava el pernil salat

Mentre comparo el preu dels tomàquets en un supermercat de la meva ciutat, sento una frase que atreu la meva atenció: “L’estava robant, que he vist com se l’amagava dins de la camisa.” És una treballadora de l’establiment que s’adreça a un senyor d’entre setanta i setanta-cinc anys. La dona du a la mà un paquet de pernil salat envasat, dels que es venen preparats a les neveres. L’home li respon que pensava pagar-lo. Tots dos es dirigeixen cap a la sortida, on també hi ha les caixes. La treballadora manté un to amable i evita qualsevol estridència. A l’home se l’endevina tranquil. Potser és tot un expert. Els segueixo uns metres i veig que la dona l’acompanya a la caixa, així que dono per fet que ho han resolt decidint que el senyor pagaria el pernil i se l’emportaria a casa. Torno als tomàquets i en breu veig passar la venedora. Em fixo en les seves mans. Du el paquet de pernil i es disposa a reposar-lo. La felicito per la discreció amb què ha actuat i li pregunto si aquestes escenes se les troba sovint i si responen a persones que no es poden pagar la vianda o, simplement, si es confirma que tenir barra no és qüestió d’edat. Em diu que hi ha de tot però que el que ha acabat d’enxampar, precisament, s’ho pot pagar. És quan lamento molt no haver preguntat a aquell senyor el motiu que l’havia dut a robar menjar. Al darrere pot haver-hi una necessitat vital que la treballadora no ha detectat, una acció de rebel·lia contra els preus que estan pels núvols, una gesta que vol explicar als col·legues o, per què no, la necessitat de cridar l’atenció perquè algú li faci cas, ni que sigui renyant-lo en to conciliador. Així que, si se’l troben o saben qui és, tregui’ns si us plau del dubte. Sobretot, per si necessita ajuda i entre tots estem fent tard.