La nostra Ada Colau

Conversa retinguda en la memòria a la cua del pa quan Ada Colau va ser escollida alcaldessa de Barcelona per primer cop: “No és l’adequada, és que no és l’adequada!”, bramava una dona abans de fer la comanda. “És la que la gent ha triat, només per això ja ho és, d’adequada”, replicava una altra senyora rere seu. Han passat vuit anys i a la ja exalcaldessa se li ha de reconèixer haver posat l’accent de manera tan inèdita com valenta en dues matèries troncals per a la ciutat: el fre als emprenyadors pisos turístics i la creació de les superilles, que, amb totes les seves imperfeccions, han pacificat alguns barris, per dir-ho en terminologia moderna. Rebroten els rumors que apunten Madrid com a propera destinació política de Colau; doncs bé, bona sort, hi té tot el dret si així ho desitja. Diuen que per liderar un imminent ministeri de l’habitatge, i seria un bon exemple del somni americà a la catalana: tota una activista antidesnonaments escalant fins a la posició de manaire dels totxos. L’altre dia jo, que no soc de Barcelona, vaig gaudir d’una passejada per un d’aquests carrers polèmicament pacificats però cívicament admirables i em vaig menjar el meu entrepà i cafè per emportar en una de les taules de pícnic tan criticades per alguns rondinaires. I mentre esmorzava sota els arbres de la capital vaig sentir que la Colau, amb el seu exemple polític de posar les persones al davant dels cotxes, havia estat també una mica alcaldessa meva. Un altre que sembla que fa plans és Xavier Trias, que podria passar del famós “Que us bombin” a entrar al govern de Jaume Collboni. Doncs bona sort, també, hi té igualment dret si així ho desitja. Ideologies a banda, és saludable ser crítics amb els servidors públics, però resulta depriment que només existeixin dos tipus de ciutadans: els que en passen olímpicament o els que només es dediquen a insultar-los a les xarxes. Com succeïa sovint amb l’alcaldessa Colau, segurament encara més perquè és dona i perquè és d’esquerres.