Diàleg sobre símbols

Un desconegut i cordial lector discrepa de l’article que vaig publicar en aquesta pàgina: “Atenció al tipisme.” Hi parlava de la frivolització de la catalanitat i opinava que “hem de desfolkloritzar” la bandera, hem d’evitar que les quatre barres apareguin en els segells dels Amics de les Xemeneies i en el paper de les cartes d’una entitat qualsevol; caldrà fer entendre que l’homenatge a un pintor o a un ciclista no s’ha d’acabar cantant Els segadors.

El lector creu, en canvi: “Ens hauria de fer goig i hauria de fomentar-se aquesta «frivolització» i «folklorització» dels símbols. Folk és ‘poble’, i nosaltres, el poble, som els propietaris d’aquests símbols i en utilitzar-los és inevitable llur «folklorització». Això em recorda –diu– aquelles pel·lícules americanes amb una mossa eixerida, amb la bandera a les calces i/o al sostenidor, mig pit destapat, ballant i cantant l’himne nacional en un escenari improvisat, davant de soldats o camperols. I és que Amèrica és també nació heterogènia i necessita que la seva gent s’avesi als símbols i se’ls faci seus.”

Jo comprenc les raons i els sentiments d’aquest lector, i durant molt de temps els he compartit. És engrescador de veure tanta bandera per tot arreu, sobretot si hom ha conegut els temps de la prohibició. Em sembla absolutament normal que aquests darrers anys hi hagi hagut aquesta eclosió; normal i desitjable. Em preocupa d’ara endavant, em preocupa que uns símbols nacionals siguin assimilats, digerits i exhibits amb satisfacció... quan encara no tenim una plena personalitat política nacional. Sí, als Estats Units la bandera fa tots els papers de l’auca, però ens diferenciem dels Estats Units en un fet decisiu: són un estat!

La popularització d’uns símbols, en el nostre cas, no és en si mateixa ni bona ni dolenta. Són símbols de què?

Aquest és el problema. Si ens enamorem dels símbols en si mateixos, la popularització serà folklorista, en el sentit empobridor i conformista d’aquest mot; embolicant-nos en una bandera i cantant Els segadors a la Rambla quan el Barça ha guanyat el Madrid, ens exposem a popularitzar una mena de Catalunya equip de rugbi anglès. Hi ha una altra popularització possible: la dels símbols no pas com a objecte d’hipnòtic consum popular, sinó com a testimoni d’exigència política.

Quan l’amic lector diu que el poble és el propietari d’aquests símbols, té tota la raó. Però tota propietat pot ser usada d’una manera justa o d’una manera abusiva. Equivocat o no, crec que l’ús abusiu afebleix la propietat. I ens exposem, a còpia de satisfer-nos amb la multiplicació de banderes, a oblidar que, si no plantem un pal ben sòlid, qualsevol dia el vent se les endurà. Tal com han vingut.