La mala lletra

No és bona lletra, la de la cal·ligrafia polida i lligada. És lletra insegura, perquè segurament l’autor va haver de canviar el pupitre per una aixada i els ensenyaments del mestre per les ordres d’un capatàs. Camaradas: així començava la lletra de Miguel Borrego. Es dirigia a altres com ell: “Jo era analfabet. Ara, sé una mica de llegir una mica d’escriure gràcies al comissari del meu batalló. Procureu aprendre, companys. La cultura ens ajudarà a vèncer.” L’última frase arriba al moll de l’os; és la guerra eterna al feixisme. La filla de Miguel Borrego va reconèixer la lletra del pare en l’exposició sobre les missions culturals i pedagògiques i la immersió lingüística de les Brigades Internacionals. “Només per això va valdre la pena tota la recerca en arxius, en memòries, en la premsa de l’època”, expliquen els autors, Lourdes Prades i Ramon Naya. La Universitat de Cadis n’ha editat el llibre; cap editorial del país te interès a publicar en català una recerca exhaustiva que ens parla del de sempre però que sempre s’ha de recordar. Deuen pensar que ja n’hi ha massa, a les piles de les novetats, de tanta guerra. Potser no hi veuen tirada comercial i troben els autors massa acadèmics. Però els investigadors saben que el tresor més preuat no és el llibre que els fa protagonistes, sinó aquell més subtil i íntim, el que conjura les paral·leles de present i passat: que la filla de Miguel Borrego reconegués la mala lletra del pare.