Entrenament

Potser la primera vegada que es va celebrar una cursa de cargols, els qui la van veure, o ho van saber, es van quedar bocabadats: quina excentricitat! Aquella raresa ja es va fent normal, i de tant en tant arriben notícies de noves i periòdiques curses de cargols.

A la que s’ha celebrat a Campanet, Mallorca, per quarta vegada hi van competir més de trenta atletes de la closca, els amos dels quals es van endur copes i premis de l’ajuntament, de la Caixa d’Estalvis, etc. La pista de la cursa tenia un metre de llargada. El guanyador va córrer la distància en poc més de sis minuts.

No penseu que una cursa de cargols es fa, com si diguéssim, “a veure què passa”. Els propietaris sotmeten els animalets a un entrenament sistemàtic, els donen l’alimentació més adient, els preparen, vaja, amb la màxima meticulositat. Però no és aquest aspecte el que més em sorprèn. No m’estranya l’actuació dels animals, sinó la dels homes.

Diuen que una gentada assistí amb enorme expectació a la cursa de Campanet. Ara feu l’esforç d’imaginar-vos tot de persones pendents de la lentíssima marxa d’una trentena de cargols al llarg d’un metre. És el mateix tipus de gent que s’empeny als autobusos, que tot just el semàfor es posa verd ja toca el clàxon per tal d’inquietar l’automobilista que té al davant. Com és possible que es passi del nerviosisme constant i generalitzat a la pacientíssima contemplació d’uns cargols que avancen mil·límetre a mil·límetre?

Sembla que el més difícil, doncs, és el terme mitjà. Apassiona la velocitat més frenètica i apassiona la lentitud exagerada. El màxim i el mínim. L’excés i el defecte. No m’estanyaria que, en el fons, els espectadors d’una cursa de cargols no fossin gent tranquil·la, disposada a prendre’s amb paciència la calmosa marxa dels animalets, sinó uns espectadors tan exaltats i taquicàrdics com els fans d’un equip de futbol. Encara que pugui semblar inexplicable que “ha tingut un infart mentre mirava una cursa de cargols”.

Jo no sé si entrenar cargols per a una cursa és útil, però ho seria molt que els homes ens entréssim a contemplar serenament curses de cargols, a seguir amb els ulls el moviment dels núvols en l’horitzó, a escoltar amb atenció les modulacions del vent entre les fulles dels arbres.