Santa lectura

Cop d'ull ràpid per endavant a la programació televisiva d'aquesta setmana. Potser perquè encara hi ha qui en diu santa és que hi trobem la reposició de pèplums clàssics: Els deu manaments, Ben-Hur, Barrabàs, etc., més algun nou pel·liculot espectacular d'ambientació igualment bíblica.

¿Nostàlgia d'altres temps no tan seculars com els actuals? ¿Succedani fílmic d'aquella història sagrada que han fet naufragar a l'escola el laïcisme i l'educació per a la ciutadania? ¿Reconeixement tàcit de com són d'irrenunciables i àdhuc plaents certs vells mites cohesionadors de la tribu?

Sigui com sigui, va bé en dies com aquests, mig de vacança per a molts, de perdre's en l'estudi de la història de la religió. No pas perquè aquest hagi de substituir, en qui és agnòstic, la religió com a confessió o com a experiència. Però sí perquè pot ajudar-lo millor a entendre, entre altres coses, com aquesta pot degenerar en superstició. O en la seva antítesi: en un hiperracionalisme mutilant.

Res millor llavors, per aprofundir un xic en un tal estudi que la santa (o sigui, correcta) lectura d'un llibre com el de Lluís Duch Antropologia de la religió (PAM: 1997).

Una autèntica deu d'estímuls intel·lectuals, de síntesis cognitives, aquest llibre (com altrament tots els de Lluís Duch). On aprendre-hi sobre la universalitat del fet religiós en tant que forma pràctica de dominació de la contingència, sobre els ritus i sobre els mites que l'articulen amb vista a sobreposar-se a manifestacions extraordinàries i atemoridores de la realitat, tot atorgant-los un sentit.

No s'hi val llavors a creure només en un no-creure. L'individu o la societat més adherents a una laïcitat inabdicable generen també, sovint sense saber-ho, valors, actituds i comportaments afins a la religió. No pas amb ànim de professar cap fe. Però sí de curullar el desig de traspassar les fronteres de l'empíric i del verificable. D'explicar-se no sols a cops de raó, de concepte i de deducció, sinó també d'imatge, de símbol, de narració.