PSOE enfangat

La sorprenent ofensiva de Hamas en territori controlat per Israel ha eclipsat parcialment la manifestació de l’espanyolisme. Si del que es tractava era de respondre a una crida a salvar Espanya, que està en un perill major que el 2017, la resposta ha estat molt menor que la d’aquell any. Un dels interessos era saber el nombre dels manifestants provinents de àrea metropolitana, on els vots espanyolistes van canviant de llista entre el PSOE, Cs, Vox i el PP com a vasos comunicants depenent del context. És significatiu que el que queda de Cs ara s’estigui plantejant tornar a presentar-se a les eleccions. Donat l’equilibri precari al Congrés, la decisió de Cs podria tenir conseqüències aritmètiques importants. Però si per aquesta banda ensenyen les dents al PSOE, els problemes de Sánchez no li paren de créixer per la banda de l’independentisme. L’estratègia de Puigdemont de cobrar per avançat l’empeny a continuar negociant o bé a sortir-ne molt més malparat que abans d’entrar-hi. Just al revés del que passava amb la taula del diàleg, ha hagut de fer cessions concretes que desficien l’espanyolisme sense poder lluir el seu somriure dental amb què anunciava claudicacions de l’altra part: que si han renunciat a la unilateralitat, que si ha dividit l’independentisme, etc. Just al contrari, les condicions de Puigdemont han propiciat –sense proposar-s’ho– recuperar una certa unitat d’acció. El vaixell del PSOE a més de veure’s obligat a virar el rumb l’endemà de les eleccions, es troba tapant com pot les vies d’aigua que li obren els seus antics dirigents a cops de destral. Ja no pot retornar a port amb el vaixell intacte. I si el PSOE no obté el govern central, sap que no disposa de les caixes dels governs autonòmics per sostenir el seu exèrcit de càrrecs. I té deutes milionaris.