Entre la incertesa i els valors

Mare, quant cobra el pare a la setmana? No ho sé, Bernat. Sé el que cobra al mes. Quina és la feina en què es cobra més? Jo, que estava escoltant la conversa, no li dono temps a respondre, a la mare, que ja hi poso una falca. No es tracta tant del que cobres, sinó que t’agradi la feina. Imagina’t com ha de ser treballar vuit hores sense que t’agradi gota el que fas. El germà gran, que estava esternellat al sofà, afegeix: Doncs mira, jo estic vuit hores treballant a l’escola i no m’agrada gens ni mica el que faig. Els joves, i ara més joves encara, es qüestionen per a què els servirà el que estan fent. Que si les equacions per a què serveixen a la vida real, per què escriure sense faltes d’ortografia si els ordinadors ja tenen corrector, per què hem de saber de memòria les parts de la cèl·lula,... En definitiva, tot és una merda! –disculpeu l’expressió–. Què falla perquè la societat trontolli des de la base? És com si ens trobéssim enmig de terreny fangós i que a cada pas ens hi enfonsem una mica més. Els centres educatius s’han convertit en un laboratori metodològic tot experimentant allò més motivador i eficient per atreure les suposades “víctimes”, les famílies majoritàriament necessiten GPS per al seguiment escolar d’ençà de la digitalització dels recursos didàctics, la influència d’Internet dona nom a la “generació porno” amb una visió esbiaixada de la sexualitat, les baralles en grup al carrer per a difondre a les XXSS, etc. Tot plegat em porta a pensar que vivim en una societat molt complexa i per més que pensem i repensem, crec que entre tots no arribaríem a dissenyar el que podríem considerar com a societat perfecta. Probablement davant del futur que s’entreveu, s’han descrit les societats distòpiques, societats paral·leles on les regles de comportament són diferents per motius diversos. Aquestes societats als antípodes de les utòpiques, evolucionen cap una destrucció del planeta, una economia desequilibrada, la pèrdua de valors, la censura de la informació... Des d’aquesta representació exagerada del futur, tenim dues opcions; o bé ens amaguem en una closca i apliquem allò d’evadir-nos, o bé prenem consciència d’un mateix i de la societat on estem immersos, sense pors, obrint els sentits i traiem el millor de cadascú pel bé col·lectiu.