Descobriment

Segons els diccionari, és l’observació nova o original d’algun aspecte de la realitat, un fenomen natural, la troballa o manifestació del que estava ocult i secret o era desconegut. La cultura occidental ha fet servir aquesta paraula per a accentuar la importància en la història del món de l’exploració lligada a l’expansió d’Europa cap a la resta del món. El descobriment com la descripció de les primeres incursions de gent d’una cultura en l’ambient geogràfic i cultural d’una altra.

El descobriment de cada continent, illa i accident geogràfic, per part de viatgers, exploradors, conqueridors i colonitzadors europeus, va conduir a la noció que els aborígens d’aquests indrets van ser descoberts, independentment del fet que ja estiguessin allí des de feia temps. Una manera de veure-ho que sovint es qualifica d’etnocèntrica, tant en el llenguatge com en el pensament.

Quan es fa una descoberta és perquè poses en valor allò que has trobat, conegut, ignoraves i per tant no ho fas malbé, no ho contamines amb les teves nocions prèvies, al contrari. Mires les reaccions, n’escoltes i n’avalues el que t’ofereix i ho integres en el teu coneixement. I en el cas de descobrir una cultura o una llengua, ho comparteixes amb l’altre que les viu i les utilitza. Perquè la manera d’evolucionar, de créixer com a individu però també com a col·lectiu, com a societat, és tenir molt present que som gràcies a l’altre. Que qui ens ajuda a ser i a fer i a avançar és l’altre. Perquè l’altre ens fa falta. I tot allò que hi puguem descobrir, de nou en ell o ella, ell o ella ja ho tenia, per tant, ja ho sabia. I al mateix temps, ell o ella també ens ha descobert a nosaltres. I aquesta és la gràcia. Que sigui un procés recíproc, un descobriment ha de ser un enriquiment però d’anada i tornada, per ambdues parts. No només per una que s’autoatorga la visió superior. Si no és així, no és una descoberta. És una presa de pèl encoberta.