Velles notes de l’Empordà
Un antic refrany, popular abans, feia saber: “De l’ou de l’Empordà, el rovell és Fortià.” Però, històricament parlant, sens dubte era Vila-sacra. A l’ampla badia de Roses, corbada com un ventre de dona gràvida, hi cabien juntes les esquadres de França, Anglaterra, el Japó i la Xina. L’únic inconvenient era la inevitable tramuntana, forta i freda. A Vilajuïga hi vivien els patriarques i rabins de la religió jueva, que exercien funcions d’usura arreu. Castelló d’Empúries era la ciutat levítica, amb la gran cúria de jutges i notaris. A Vilacolum, o Vilamacolum, hi havia un monument dedicat al seu il·lustre fill Cristòfol, descobridor de les Amèriques. Al Far d’Empordà hi destacava el lluminós far que il·luminava tot el Mediterrani occidental. A Empúries s’oferia el mercat més sorollós, variat i colorista del país. A Palau, senyorejava el palau dels comtes, i a Pau, el del jutge de pau. A Verges hi havia el temple en honor de les belles empordaneses imbesades...
Figueres era la city. A la Rambla, solemnement identitària, sovint hi destacava una cobla tot tocant sardanes. Hieràtic i silent, amb el barret de gairell i el bigoti d’espiga, el vell Sabater d’Ordis, en funcions de gran sacerdot, dirigia els músics amb una vareta de canya tallada vora el riu Manol. A Vilabertran hi funcionava una universitat de teologia i a Fortià hi havia el palau de la reina Sibil·la, bella com cap altra. A Fortianell ensenyaven l’art de plantar les faves al matí i collir-les al vespre, cosa ben interessant sens dubte. I la càtedra del conreu de la ceba era a Vila-sacra. En els seus Epigrames, Carles Fages de Climent esmentava alguns d’aquests pobles: “A l’Armentera mongetes, / clavellines a Llançà, / a Vila-sacra les cebes / i la reina a Fortià.” En aquest cas es referia a Sibil·la, naturalment. També capgirà, Fages, la història amb la seva afirmació: “No se’n va anar de gaire, més ben dit, se’n va anar d’un pèl, que Vila-sacra arribés a ser, històricament, la capital del món.”
Són, les notes precedents, identitàries de la nostra comarca. Aquesta era, fet i fet, la visió de Fages, prosista i poeta inspirat, burlador de la història i, d’altra banda, rei dels epigrames a casa nostra...