Una actuació integral sobre l’aigua

Als embassaments catalans actuals, tant els de les conques internes com les de l’Ebre, des de dilluns hi ha menys aigua que mai. Aquesta dada se suma a l’increment anunciat ahir del 33% en el preu de l’aigua per als abonats del sistema Ter-Llobregat (5,5 milions de catalans) que anticipa què faran altres subministradores. L’aigua, la seva obtenció, tractament i depuració –i la xarxa de distribució–, és un bé tan essencial que sempre hauria d’haver estat en mans públiques. En qualsevol cas, tota intervenció del sector privat ha d’estar convenientment fiscalitzada. El que les institucions ja no poden defugir és una planificació integral de l’aigua, més enllà de plans especials de sequera, restriccions sectorials o geogràfiques i cimeres polítiques. Episodis de sequera persistents en el temps com l’actual –dobla la durada de la del 2008– i la previsió que no siguin aïllats obliguen a un replantejament global sobre la disponibilitat de l’aigua i l’ús que se’n fa. Certament, no estem pitjor que el 2008 pel que fa a l’abastiment d’aigua per beure perquè d’aquella crisi en va sorgir la construcció de dessaladores i ara –tard, pensant en l’episodi actual– se n’estan projectant ampliacions i noves construccions. Aquestes infraestructures, però, no poden servir de parapet per a disfuncions que cal corregir, com ara les pèrdues notables per la xarxa de distribució i la feridora situació de greuge comparatiu viscuda els últims mesos entre unes collites minvades per les restriccions de reg i un sector turístic amb requisits més laxes. Catalunya no pot continuar gastant aigua com un país amb recursos hídrics abundants. L’actuació ha de ser transversal, tant en l’agricultura que encara rega a manta –els sistemes eficients tenen un cost que, amb els preus que es paguen al pagès, no es pot assumir d’avui per demà i sense ajudes– com en la indústria –s’ha d’incentivar la regeneració–, el turisme, l’ús domèstic –s’ha d’imposar la doble xarxa d’aigua en les noves construccions– o els jardins de plantes amb poca demanda d’aigua i gespa artificial. L’adaptació a la nova realitat no serà ni ràpida ni fàcil ni econòmicament innòcua. Per aquesta raó, les decisions de planificació no es poden ajornar.