El país del dol

L’aigua dissol més substàncies que qualsevol altre líquid, fins i tot l’àcid. La frase és de Colum McCann, escriptor irlandès establert a Nova York, autor de la magnífica Apeirògon, la novel·la basada en la història de dos pares, un israelià (Rami Elhanan) i un palestí (Bassam Aramin), que perden les seves filles assassinades en el conflicte entre Israel i Palestina i que contra pronòstic acaben fent amistat i fent activisme per la pau. Hi ha molts bàndols enfrontats en aquest conflicte, no tot és monolític, d’aquí el nom d’Apeirògon, que és d’una forma geomètrica d’infinites cares. Us en vaig parlar quan la va publicar L’altra Editorial en català, ara fa dos anys, hi torno ara que hi ha guerra en tota la seva cruesa. Deu ser aquest temps de sequera afegida al fet que la manca d’aigua marca també la realitat del Pròxim Orient, que ha revifat amb l’atac de Hamas i la resposta israeliana, per bé que de morts com les de les filles de Rami i Bassam n’hi va havent dia sí dia també. Morts a balquena ara, i he volgut saber com ho veu Colum McCann, aquest home sempre esperançat que s’imposi la pau. I perquè això passi, ens deia al Més324, confia en la capacitat d’escoltar-nos els uns als altres. No cal que ens estimem, ni que ens agradem. Ara bé, sí que hem de començar a entendre els motius d’uns i altres. McCann truca sovint als dos “personatges” de la seva novel·la, l’un a Haifa i l’altre a Jericó, li fan aquesta reflexió. I ha sabut que estan en contacte permanent l’un i l’altre, i que viuen en un “confinament moral” per intentar “trobar sentit al que està passant”. I graten en els vells versos que diuen “Hi ha alguna esperança que aquesta desolació ens dugui el consol?” Segurament no, encara que la pau sigui estrictament necessària. Sigui inevitable, i que costi de veure enmig d’aquestes cascades de coets a banda i banda de Gaza.

Les històries i la capacitat d’escoltar-nos els uns als altres és el que ens pot acabar salvant. És el que ens pot acabar fent sortir del país del dol.