El dret a l’habitatge a cop de talonari
El mercat immobiliari per si sol no aplicarà mai promocions destinades a facilitar l’accés dels més vulnerables a un habitatge. Per això és imprescindible que s’impulsin polítiques des de les institucions públiques per facilitar el lloguer social. Lamentablement anem amb molt de retard i la situació actual és herència de la falta de coratge de les administracions a l’hora de plantar cara als especuladors. En la pràctica això vol dir que per ampliar el parc públic d’habitatges disponibles cal gastar-se diners. I això és el que precisament es va solemnitzar ahir a Salt amb la visita del president Pere Aragonès i la consellera Ester Capella, en el marc de l’adquisició d’un bloc de vint-i-quatre pisos per part de l’Institut Català del Sòl a un gran tenidor per 1,4 milions d’euros. Una xifra que en conjunt ja arriba a 692 al tot el país i que, si es compleixen les previsions governamentals, haurà d’arribar a 1.500 a mitjà termini i a 10.000 l’any 2026.
Que les nostres ciutats estiguin farcides de pisos buits edificats sense aturador durant l’orgia immobiliària que va desembocar en l’esclat de la bombolla i que ara els poders públics hi hagin de donar sortida a cop de talonari és tota una lliçó que ens dona el capitalisme més depredador. Mentre el legislador busca fórmules per limitar el preu dels lloguers i forçar els constructors a reservar part dels immobles al lloguer social –un camí ple d’obstacles i de pugnes competencials–, atendre les necessitats dels més vulnerables depèn de la voluntat política de les diferents administracions i de la disponibilitat pressupostària. Des dels ajuntaments en primera instància i sobretot des del govern de la Generalitat és important que es facin passos davant de l’emergència social que estem patint, però la solució definitiva hauria de venir del replantejament d’un model que continua beneficiant només els que es dediquen a especular amb un dret reconegut a la Constitució. El president Aragonès va posar ahir el dit a la nafra en un altre problema vinculat als habitatges: la necessitat de limitar els pisos turístics, que beneficien igualment un model antisocial que deshumanitza els barris i n’expulsa els veïns.