Cornuts i pagar l’aigua

Hem tallat l’aigua als regants i les collites i les famílies les passen magres, hem passat l’estiu sense treure’ns la sal del mar a les platges, hem tancat les fonts ornamentals, els jardins fan misèria de secs, els arbres cauen i no se’ns desmenteix que sigui per falta d’aigua, i no hem estat tan lluny de la topada entre sector primari i sector turístic perquè mentre uns han hagut de deixar morir les collites que ens alimenten i els mantenen, les banyeres dels hotels s’han omplert. I vet aquí que per raons que no venen al cas trec el cap a Peníscola, aquí al costat..., i festa major! Mitjan octubre, platja plena, i dutxes rajant a l’ample, jardins verds i tarongers i oliveres ufanosos i amb la humitat que toca. No sé d’on surt l’aigua, però 30 quilòmetres més amunt, a Alcanar, l’única que els ha sobrat ha estat la de la destructiva dana.

Després dels inevitables renecs –incrementats per tots els greuges lingüístics imaginables a peu de carrer–, el cap se me’n va a l’afirmació que tots els espanyols són iguals davant la llei –només certa quan perjudica un català– per preguntar-me si també tots els espanyols –i en aquest cas, veïns pròxims– són iguals davant l’aigua. Pregunta retòrica, per descomptat. D’on estiren l’aigua al Baix Maestrat –i, per extensió, temo que al País Valencià– si de rius o d’aqüífers no poden anar més ben servits que a les terres de l’Ebre? És que a Catalunya estalviem aigua perquè al costat de casa no ho hagin de fer? Ho fem per consciència, per ser exemplars, quan “el Madrid es España” es fa un tip de riure amb aquesta versió 2023 del cornut i pagar el beure? No, no m’he encegat. Estalviem aigua perquè és just i sostenible, perquè la llibertat no consisteix a cremar-ho tot avui com si no hi hagués demà com fan Ayuso i els ultres, sinó a defensar que hi hagi futur per a les generacions següents. Un futur ben lluny d’aquestes sangoneres, si pot ser.