El camí de les coses boniques

Una sèrie documental que ressegueix la nefasta educació sexual dels adolescents. Una jove brillant en bicicleta que coincideix fatalment amb una conductora sense carnet ni respecte. Una lluna menuda que s’apaga a casa de dos prodigis del cinema. Una amiga que perd el pare. Una germana que perd un amic. Un company de feina que es tomba a descansar i no es desperta mai més. Un darrer missatge de veu mentre s’incendia una discoteca. La retransmissió macabra de l’aparició d’unes cames mortes de 18 anys entre dos vagons d’un tren. Un nen de 12 que apunyala una companya d’institut. El terrible conflicte bèl·lic que cada dia ocupa notícies i tertúlies. Els que es perpetuen amb la lletra petita. Els perills de la intel·ligència artificial. La precarietat de la intel·ligència emocional. La calor d’octubre. La sequera. Els eterns desacords polítics. Els desarrelaments. Les famílies trencades. Les agressions sexuals. Les falses denúncies. La inflació desbocada. La pobresa. La violència. La malaltia. El dolor. La soledat. La por. Prou. Reclamem uns instants d’aturada, una aclucada d’ulls que permeti agafar aire i recuperar la confiança en la vida. Què estem projectant als joves, si no? Com els estimulem si no fem res més que alertar-los d’un present podrit sense esperances de futur? Quin descans donem a la gent gran? Quines il·lusions ens queden als que estem entremig? El mal plana sempre entre el cel i la terra i és just i necessari recordar-ho, però mentre el batec perdura no és millor amarrar-se a les coses boniques? Aquell quadre, aquell llibre, aquells ulls, aquella cançó, aquell ball. “Porque bailando hasta el espíritu santo se pone blando.” Mercè Rodoreda tenia una obsessió per les coses boniques. Diu Marina Porras, a la biografia Al mig de la vida, jo, que això li venia d’haver viscut la infantesa en una casa atapeïda de mobles estrambòtics procedents de la botiga d’antiguitats de l’avi. D’aquestes coses tractarà el cicle literari que la Biblioteca Carles Rahola de Girona dedicarà al novembre a la protagonista de La plaça del Diamant, la Colometa, amb motiu del 40è aniversari de la mort de Rodoreda. Vivim temps convulsos i massa vegades ens escanya la desgràcia. Però com canten la israeliana Noa i la palestina Mira Awad en un clam per la tolerància, la pau i la convivència, “There must be another way.”