Marxa la metgessa de la família

Ens escriu la mare al grup de WhatsApp familiar per anunciar-nos que s’ensuma la tragèdia: “La Belén se’n va.” La Belén és la nostra metgessa de família, la que ens cuida, ens cura i ens suporta des de fa molts anys. És la metgessa del pare, de la mare i de les dues germanes que som a casa. És la professional que ens fa mantenir intacta l’esperança en el sistema públic de salut. Quan la sanitat sembla que s’enfonsa, allà trobes la Belén traient aigua com una boja perquè els pacients amb prou feines notem el temporal. La Belén se’ns adreça pel nostre nom de pila. Amb un petit cop d’ull a l’expedient, ja té al cap els motius de les darreres visites. Mai li hem d’explicar les històries de zero. Sap què ens fa mal i per què. També quan el dolor no és físic i és imperceptible a ulls d’altres metges o metgesses. Coneix les nostres manies i les nostres pors. Ens dedica el temps que ella considera necessari, sense deixar-se pressionar pel que marquen les normes d’atenció al pacient. Sempre ens té al cap com a grup, no com a individus. Ara ens assabentem que marxa a un altre ambulatori, que canvia de ciutat. La notícia ens ha deixat orfes i intranquils. Qui ha pogut mantenir el metge de família durant molts anys, en temps d’inestabilitat crònica, de baixes permanents i de canvis constants, sap de què estic parlant. Els metges que de debò coneixen els pacients són un tresor que potser no hem sabut salvaguardar. Com s’agraeix no descobrir una cara nova cada cop que despulles els mals i l’ànima en una consulta! No dubto de la professionalitat de qui ens atendrà, però trobarem a faltar la Belén, perquè el que és segur és que el seu substitut no em preguntarà abans d’abandonar la consulta: “Què fan els pares?”