A les Planes...
Per pura casualitat, la setmana passada vaig ser a casa d’en Jordi Ruscada, de les Planes d’Hostoles. Els del poble veí no diem mai el cognom, per a nosaltres és “les Planes”, i ells tampoc diuen mai el nostre, vet aquí una de les poques coincidències entre dos pobles veïns... i històricament antagònics. En Jordi Ruscada és un professional de cap a peus, un contrabaixista integral que ha dedicat la vida a la música. Ha tocat en orquestres del país i és conegut i valorat arreu en el món musical nostrat. Les seves primeres experiències van ser a les cobles orquestres La Principal de Sant Feliu, l’Amerense i després a la Costa Brava, Marina, Caravana, Selvatana i Els Montgrins. Però no només és un virtuós del contrabaix, sinó un autèntic enamorat, apassionat d’aquest instrument. Quan tenia catorze anys, el seu pare li comprà un contrabaix a Olot, sense abans haver-li’n dit res. Diu que li feia vergonya perquè al poble no hi havia ningú que el toqués, però al poble veí sí, de manera que un dia, quan ja era fosc, va anar a peu a Sant Feliu a trobar en Frederic Bars perquè li afinés el contrabaix. L’hi va afinar i, un dia o dos a la setmana, Bars baixava amb tren a les Planes per donar-li algunes classes. Ja li havia entrat el cuc de la música, l’afició, dedicació i passió que encara avui li dura, quan ja fa uns anys que s’ha jubilat. Al cap de poc anà a classes a Amer, en bicicleta, i, per la dificultat de transport, tenia un contrabaix a les Planes i un altre a Amer. El primer lloguer va ser a Sant Gregori, en una substitució urgent, on pràcticament només hi aguantava el contrabaix –diu–. Li van pagar cinquanta pessetes. La setmana passada vaig acompanyar-hi un amic, a portar-li a examinar un vell contrabaix. Se’l mirà de tots cantons, i de seguida va saber que originàriament era un contrabaix de tres cordes, que se n’hi havia afegit una quarta amb una clavilla nova, va dir-nos qui l’havia fet i quants anys tenia, comentà la voluta del claviller, diagnosticà els problemes..., unes explicacions i precisions que em van deixar parat. Em cal dir, per tant, que al poble històricament rival i veí del meu hi tenim un personatge increïble, malalt de música –tal com ell mateix ens va dir–, atent, amable i gran savi de la seva professió. Per molts anys, Jordi.
