Tribuna
El cost de l’amnistia
La clau d’un pacte entre l’independentisme català i el PSOE-Sumar per investir Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol que es fonamenti en l’amnistia rau en si la contrapartida de posar fi a la persecució penal de tots els fets vinculats amb el procés serà la renúncia dels actors catalans a presentar-se a unes eleccions amb el projecte de fer efectiva la República Catalana.
Si els exiliats són amnistiats, per exemple, tornaran o no a Catalunya i encapçalaran una opció unilateral que concorri a les urnes? Si no ho fessin seria del tot paradoxal que un cicle electoral en el qual per primera vegada els partits independentistes havien obtingut més del cinquanta per cent en vot popular amb el programa de “culminar” el procés acabés sense cap formació política amb representació parlamentària efectivament compromesa amb l’autodeterminació.
És possible tornar a la casella de sortida després d’una dècada de mobilitzacions i de grans majories, d’un referèndum celebrat i guanyat i d’una declaració d’independència? La meva idea és que ni tan sols un control amb mà de ferro dels mitjans de comunicació podrà mai esborrar l’anhel de ruptura que es va manifestar ara fa sis anys i que, aquells que ho han intentat, com els dirigents d’Esquerra Republicana que han practicat un viratge ideològic complet sense deixar-ne constància en l’ideari del partit i comptant amb tots els ressorts del poder, han perdut centenars de milers de vots.
Malgrat que la majoria de quadres no ho vulguin, la classe política catalana es troba, més aviat o més tard, abocada a una nova confrontació. Encara que es concreti un acord que, a banda de l’amnistia, plantegi una reforma estructural de les relacions entre Catalunya i l’Estat, un “acord històric”, no hi ha cap garantia que ni el govern central compleixi amb la paraula donada ni, encara menys, que l’aparell de l’Estat integrat pel poder judicial i les elits del funcionariat acatin amb la fi de la persecució i el respecte pels canvis de fons del sistema polític. Com que l’única manera de consolidar aquesta transformació passa per una reforma de la Constitució Espanyola de 1978 per a la qual cal almenys el concurs del Partit Popular, tot pot ser reversible amb una nova majoria i, encara de forma més expeditiva, amb una intervenció de la jurisdicció constitucional que, com ja va passar amb la reforma de l’Estatut de Catalunya del 2006, enviï la nova comprensió de l’encaix català dins l’Estat a la paperera de la història.
En aquesta tessitura el més prudent, almenys per a les forces catalanes, seria no pactar. Pacte segellat equival a la pèrdua de molts llençols electorals. Si Junts ha mantingut la posició i ERC està en caiguda lliure és perquè els primers s’han mantingut fidels a l’ideal de llibertat nacional que va marcar l’octubre del 2017 mentre que els segons han claudicat en acceptar no sortir del marc de la Constitució Espanyola i, en conseqüència, a no oferir cap projecte col·lectiu de futur per a un poble que ha patit repressió, asfíxia econòmica i aplanament cultural i lingüístic.
Quina és, doncs, l’alternativa al pacte amb el PSOE? La resistència. Persistir a afeblir i blocar la governabilitat d’Espanya i reprendre la tasca de reforçament nacional i de construcció d’estructures d’estat que proporcionin una nova oportunitat de consumar la secessió. Un retorn a la cohesió interna independentista que no passa per gestionar les institucions d’una comunitat autònoma espanyola de règim comú, ni per col·locar quadres que bescanviïn compromisos amb el moviment d’emancipació nacional per una nòmina i una seguretat.
El temps de la seguretat ja fa molts anys que es va evaporar de Catalunya i no tornarà. El sistema de dominació serà implacable i continuarà amb la seva vigilància i el seu càstig. Els conflictes nacionals són el que són (i ja ho hem vist aquests darrers mesos a Ucraïna, a l’Artsakh o a Israel) i encara que els lideratges aspirin a esmorteir el xoc, el xoc acabarà per precipitar-se i per anul·lar tota fantasia d’una revolució política sense sacrificis.