Egmont

“Defenseu allò que és vostre!” Amb aquest crit de coratge, el comte d’Egmont avançà cap al cadafal, al bell mig de la Grand Place de Brussel·les. Pocs instants després, va ser decapitat amb una destral, el 5 de juny de 1568. Minuts abans, el comte declarava encara ser lleial al seu rei, Felip II, i a la religió catòlica. També implorà clemència per a la seva dona i els seus 11 fills. No li serviria de res. Felip II i el duc d’Alba, sinistre personatge on es concentra l’essència de la tràgica Espanya negra inquisitorial, implacables, van confiscar-los la seva fortuna –i Bèlgica, avui, encara recorda aquella violència demencial espanyola.

Què havia passat? Què porta Egmont, l’heroi de la batalla de Saint-Quentin i cosí de Felip II, al patíbul?

“Sí, porteu les vostres armes, estrenyeu els vostres rengles, no m’espanten pas. Ja estic avesat a alçar-me davant de les llances, contra les llances”, escriu Goethe. Aquest és el seu Egmont, una vida per l’ideal de la llibertat. Acabada el 1788, a Roma (un any abans de la Revolució Francesa), després d’un viatge a Itàlia, ja famós al món sencer després que el seu Werther destrossés tots els cànons romàntics establerts, Egmont és, probablement, un dels escrits més ambiciosos de Goethe, pel fet de definir la condició humana a través de la recerca de la llibertat i de com un poble avantposa qualsevol altre objectiu per assolir aquesta condició, necessitat i motor de progrés de la humanitat sencera.

Aquest crit a viure lliures va fer que, pocs anys després, el 1811, Beethoven, per a qui Goethe i Schiller, els dos grans amics, eren els seus autors preferits, decidís compondre una música incidental basada en el seu text. Com no podria haver interessat a Beethoven la defensa de l’autodeterminació dels Països Baixos, de la llibertat de culte, de l’esperit de lluita per la sobirania amb què és descrit el personatge?

L’Egmont de Beethoven –única composició del Mestre basada en textos de Goethe– és això: l’alegria i els patiments d’un poble enfront del seu opressor, l’exaltació del sacrifici heroic del comte, els bellíssims lieder d’amor. I, sobretot, el cant final, la simfonia de la victòria, com a testimoni esplendorós del triomf pòstum d’Egmont.

Va ser Maragall qui impulsà la recepció de l’obra de Goethe a Catalunya. D’Ors n’arribaria a dir: “El poeta mantenia com una mena de consolat oficial de Goethe.” Josep Maria Llompart, Marià Manent i, sobretot, Joan Alavedra en foren fervents apòstols. L’any 1932, centenari de la mort de Goethe a Weimar, la Generalitat va editar-lo per apropar la seva figura als infants de Catalunya. Joaquim Pena, un dels homenots del país, publicava la traducció íntegra d’Egmont en català, fent-lo parlar així: “Avant, poble brau! La deessa de la victòria et condueix. I tal com la mar trenca els vostres dies, trenqueu, enderroqueu vosaltres el baluard de la tirania, arrossegueu-la, ofegueu-la, foragitant-la del terreny que ella ha usurpat... moro per la llibertat, per ella he viscut, combatut, i a ella dono dolorosament la meva vida.”

Defenseu allò que és vostre! La memòria d’un instant que hauria de ser etern.

Un dels pensaments de Goethe recollits al llibre de la Generalitat per a infants de 1932 diu: “Estimo els qui volen l’impossible.”  I amb aquest crit cal que s’alci l’esperança del nostre patriotisme. L’única manera de respectar-nos a nosaltres mateixos.