Tribuna
Marin Alsop ens fa reflexionar
No sé si han tingut ocasió de veure el documental The conductor (2021), dirigit per Bernadette Wegenstein, sobre la primera directora d’orquestra amb prestigi a escala mundial.
És dur veure els seus inicis, sense oportunitats (per moltes proves que faci i que superi) per seguir estudis reglats de directora d’orquestra. Simplement perquè no hi havia hagut mai cap directora d’orquestra abans i no estava previst. L’escola pública, el conservatori oficial, decideix ser injusta, discriminatòria, obtusa, incapaç d’innovar i d’obrir-se. És un empresari japonès qui li dona la primera oportunitat, un home amb molts diners que li compra literalment una orquestra. En aquest cas, i desgraciadament, el criteri personal, basat en els diners en mans privades, és més just i efectiu que un conservatori públic. Abans d’aquesta fita, Alsop es va haver de conformar amb iniciatives més petites, com ara dirigir una orquestreta de dones que tocaven swing.
No oblidem que segur que hi ha moltes dones anònimes que ho van intentar abans que ella, de la mateixa manera que hi ha moltes dones que no van poder anar a la universitat fins que per fi la primera hi va poder entrar sense haver-se de disfressar d’home. Cal honrar tots els intents fallits, perquè sempre són les runes sobre les quals s’alcen les que vindran per arribar a l’objectiu.
Un moment impressionant és quan Marin suplica literalment al professor de direcció d’orquestra que l’admeti i li assegura que, si ho fa, no tindrà mai a la vida un alumne més implicat i millor que ella. Li diu que no, encara que per un instant titubeja.
Avui també sabem que justícia per a les dones significa sovint justícia per a tota la humanitat. Després d’Alsop, ningú n’ha quedat fora: el mateix conservatori que li va dir que no, avui, amb ella com a professora, no ha deixat cap persona fora. La diversitat no és mai un impediment per ser bon director d’orquestra.
Un episodi especialment rellevant és el que relata el moment en què, després d’una trajectòria brillant, Marin Alsop és proposada com a directora titular de l’orquestra de Baltimore i bona part dels músics es neguen a ser dirigits per ella. Diuen mil bestieses com ara que es distraurien, que no podrien tocar bé. Alsop té una greu crisi perquè quan finalment, després de molts entrebancs i un llarg viatge, el seu somni és tan a prop, ja no està segura de voler-lo: qui pot voler dirigir aquella colla d’energúmens? Finalment es reuneix amb ells i els explica, directament i sense cap preàmbul, tres coses: com portarà l’orquestra a un nou nivell, amb quins segells discogràfics gravaran i com acostarà l’orquestra a la societat. Els músics s’aixequen i diuen que serà un honor treballar amb ella. Alsop aquí ens ensenya que no val la pena perdre’s en essencialismes; l’objectiu no és que acceptin una dona –no hi guanyen res–, sinó millorar substancialment com a orquestra.
Però hi ha un últim aspecte que crida ostentosament l’atenció: la relació que va establir amb el mític Leonard Bernstein. No pas sentimental, sinó afectuosa, física, de tocaments constants. Bernstein, quan li ha d’explicar alguna cosa, quan la interromp durant un exercici, la toca, l’abraça, la besa afectuosament a la galta, l’agafa per la cintura. Durant el documental, no se’n fa cap menció, és gairebé una gràcia –o fins i tot una mostra de la generositat i proximitat– del geni (amb ell sí que podem aplicar constantment aquesta paraula). És impossible, avui, no pensar en les jugadores de futbol que finalment han dit prou. Els tocaments físics (sense ser sexuals) entre un home poderós i una jove talentosa són una forma clara de superioritat. És “la meva nena”, la meva coseta bonica que ho fa tan bé, la meva reina. Entre dos iguals, entre dos homes de poder, aquesta actitud de tocar la mascota, la moneta graciosa, és directament impensable. Un dia Bernstein no la toca, no surt corrents a abraçar-la després d’una gran actuació, perquè, tancant els ulls, s’ha adonat que dirigeix tan bé com un home i aleshores ja li té prou respecte per no tocar-la.
Finalment, cal dir que Marin Alsop ha inspirat la pel·lícula Tár, dirigida per un director per a mi magnífic, Todd Field, i interpretada per Cate Blanchett. Molt criticada per diversos sectors feministes perquè reprodueix un prototip cultural tòxic, un poder masculí encarnat en una dona. Sap greu que no es vegi que Tár serà moltes coses excepte un arquetip, un personatge pla. Tár és una reflexió profunda sobre el poder, la vocació i la genialitat, amb ombres i amb llums. Una pel·lícula magnífica que es mereix recordar una frase de Maria Mercè Marçal, a qui ningú podrà criticar pel fet de no ser prou feminista: “Som dones, no santes.”