Negociacions

Hi ha moltes negociacions gairebé impossibles, ni tan sols per ser plantejades. La situació a Gaza, per exemple, en el moment present, després de la cruenta invasió de Hamàs, amb ostatges inclosos, i de la sagnant resposta d’Israel, amb bombardeigs, ultimàtums i atacs a infraestructures civils, no les fa viables. Qualsevol mitjancer serà titllat de part pels altres o serà un cínic, com Putin. A Ucraïna, una altra guerra, ara silenciada per la crisi de l’Orient Mitjà, tampoc no tenen gaires possibilitats; amb la invasió russa i uns plantejaments de propietat dels territoris tan allunyats, pocs mediadors hi poden fer gran cosa. A més, per tal que hi hagi una negociació, totes les parts han de voler-la i, en ambdós casos, ni tots la volen ni es refien de l’altra part, les dues condicions bàsiques per asseure’s.

Més a prop també hi ha alguna cosa per negociar. Les diferències són molt evidents; només és la investidura d’un president d’un estat de la UE i, per ara i per sort, sense armes pel mig. Els polítics ja s’han espavilat per limitar-la a un pacte entre partits, cosa que ja fa arrufar el nas, perquè aquest no és el problema. Però la irresponsabilitat dels partits independentistes, incapaços de fer valer el 52%, fa que el govern català, que representa poc més del 30%, tingui una posició de fireta davant de la solidesa rocosa dels partits espanyols quan es tracta de la unitat d’Espanya. Aquests no volen negociar el moll de l’os, sinó qüestions que afavoreixin les elits de l’independentisme, sense cap garantia absoluta perquè, en el futur, no es reverteixin les condicions dels pactes. I què ens diu la història del respecte als acords? Costa molt de trobar un compliment en qualsevol àmbit, sigui econòmic, lingüístic, fiscal, social o judicial. Vostè se’n refiaria? Se la jugaria?