Garbuix de cables a les façanes

El preu de poder ser a l’avantguarda de les comunicacions és haver enlletgit de mala manera els nostres pobles i ciutats amb un garbuix de cables que, com tentacles d’un gran monstre, s’estenen per façanes i carrers? Sembla que sí, vist que la disbauxa es repeteix arreu del país, des del poble més petit fins a la gran ciutat.

Els cablejats de fibra òptica, de color negre, ocupen façanes i façanes, pugen amunt i baixen avall de qualsevol manera, s’entortolliguen entre si, i, a vegades, desapareixen d’una façana en concret i s’endinsen sota terra, com un petit miracle, fins a reaparèixer uns metres més enllà.

Entremig del cablejat, molt del qual no acaba enlloc i està en desús, hi apareixen unes grans caixes de connexions, la majoria negres i d’altres de blanques, un gran pegat en cada façana on són, el nefast llegat d’una companyia de telecomunicacions que no va consultar ni propietaris ni ajuntament abans de començar a fer forats i palplantar-les de qualsevol manera. Algunes d’aquestes caixes resten obertes, amb tot el cablejat al descobert. A vegades penso que no caldria gaire malícia perquè qualsevol eixelebrat decidís enfilar-s’hi i començar a desconnectar-ho tot.

Però el problema d’aquest garbuix no és només que faci lleig, sinó que embruti i dificulti les tasques de sanejament i reparació de les façanes.

La qüestió és que, durant anys, les empreses de telecomunicacions han fet i desfet com han volgut, a l’empara de la llei de telecomunicacions de l’any 2014, que els donava via lliure en pro del progrés. Les empreses podien tirar cables com volien, fins i tot en llocs on els ajuntaments havien obert rases i havien fet canalitzacions subterrànies. Una nova llei, aprovada l’any passat, ja obliga les empreses a fer servir les canalitzacions subterrànies, però no a retirar el cablejat en desús. El mal ja està fet i el país, més embrutat.