Ens cal gestionar-ho bé

En les eleccions generals del mes de juliol passat, el PP de Núñez Feijóo només obtenia un caramel amarg tot i haver-les guanyat; tot el contrari del PSOE del president Sánchez, que, malgrat no guanyar-les, obtenia una nova oportunitat. El més inesperat fou pels dos partits independentistes, que amb els seus 7 escons tant ERC com JxCat, esdevenen imprescindibles per investir Sánchez, cosa que si ho saben rendibilitzar en el procés de negociació per a la seva investidura, poden esdevenir transcendentals per al futur immediat de Catalunya. Una carambola que arriba quan l’independentisme està més dividit que mai, amb discursos d’alguns basats en la radicalitat; d’altres, contraris que els partits hagin de negociar absolutament res amb el govern espanyol, i d’altres que prediquen anar a tot o res. N’hi ha, però, entre els quals m’hi compto, que som del parer que aquesta oportunitat que ens han propiciat els resultats electorals, cal saber-la aprofitar amb seny, enginy i serenor, per no caure en precipitacions infructuoses que ens podrien fer perdre bous i esquelles.

L’amnistia per a tots els involucrats en el procés de l’1 d’octubre del 2017, així com la materialització del català al Congrés dels Diputats i al Senat, com també al Parlament Europeu, són objectius imprescindibles que cal que esdevinguin consolidats per donar els vots a la investidura de Sánchez com a president del gobierno de España. Hi ha, però, quelcom més important i a la qual cosa, al meu parer, tot independentista no pot renunciar, i és la independència de Catalunya, per mitjà d’un referèndum pactat, que pel seu caràcter del tot transcendental per als catalans, però també (òbviament de diferent manera) per als defensors de la “unidad de España” i per als nostàlgics del franquisme, cal ser conscients de les dificultats que això comporta, però també ser-ne que qualsevol procés d’independència requereix una negociació empíricament molt més complexa que la de qualsevol negociació d’investidura, per la qual cosa cal mentalitzar-se que les presses són males conselleres. La qual cosa no vol dir que aquest procés, el presidenciable Sánchez se’l pugui prendre com “la taula de diàleg” de la passada legislatura. S’han d’establir uns tempos prudencials per assolir l’acord i perquè Pedro Sánchez faci el mateix que el president Pere Aragonès ha fet: assessorar-se mitjançant la col·laboració d’acadèmics de renom, i en el seu cas, amb acadèmics democràtics allunyats de les tesis de la dreta i de la dreta extrema. En definitiva, si bé la qüestió requereix un determinat temps, aquest ni es pot eternitzar ni sobrepassar dels sis mesos, per assolir l’acord que faci factible el desitjat referèndum.

Hi ha altres acords urgents que es poden assolir duran el procés negociador dels pressupostos generals de l’Estat, com poden ser: 1.- La liquidació del dèficit fiscal històric que l’Estat té amb Catalunya, el qual s’incrementa any darrere any; 2.- El traspàs total de Rodalies, donat que la deixadesa sistèmica de Renfe i Adif està provocant uns perjudicis incalculables a milers de treballadors i a les empres pels constants retards que quasi cada dia es produeixen a la majoria de les línies ferroviàries de Catalunya. Aquest traspàs hauria de consistir en l’aportació pressupostària necessària per tal que les instal·lacions ferroviàries siguin adequadament revisades i deixades en condicions òptimes perquè el seu funcionament sigui l’adequat, no només en el procés de traspàs, sinó mentre sigui necessari; 3.- Pactar la necessària exigència que el gobierno compleixi amb les inversions que es pressupostin, així com d’altres acords assolibles en la negociació pressupostària de la propera legislatura; 4.- És urgent que l’Estat aprovi una llei que reguli els preus de l’habitatge de lloguer, per frenar l’especulació actual; 5.- Reclamar al president Sánchez que sigui fidel als grups que suposadament votaran a favor de la seva investidura i no busqui pactar absolutament res amb el PP, cosa que perjudicaria no només els sectors d’esquerra, sinó els ciutadans catalans.

És obvi que tenim l’oportunitat d’avançar vers la independència, però cal deixar de banda actituds i menyspreus estèrils que d’ençà del 2017 van sorgir entre el món independentista, on l’ANC, capgirant la seva dinàmica originària, ha esdevingut més motor de divisió que factòtum d’unitat. Conseqüentment ens cal anar units i saber aprofitar aquesta avinentesa tot exigint allò que proclama la Carta Magna dels Drets Humans.