Biografies

No es pot morir tranquil. Segons qui has estat, hi ha una munió de biògrafs disposats a fer-te la vida pòstuma impossible. Els pobres difunts tenen dificultats enormes –per no dir insuperables– per exercir el dret de rèplica davant l’allau d’investigadors de la seva vida privada. En el món anglosaxó, el gènere biogràfic ha tingut sempre un gran predicament. Hom aventura que en les societats donades a la contenció emocional i a controlar les expansions socials, l’impuls de practicar la xafarderia en la solitud de la lectura deu ser irresistible. I consti que només estic pensant en biografies literàries. La justificació és sempre la de trobar la relació de la vida privada de l’escriptor amb la seva producció escrita. I, a partir d’aquí, tiren milles. Escric tot això per l’impacte de veure publicada la més recent biografia sobre George Orwell. El curiós del cas és que el seu autor, D.J. Taylor, ja n’havia publicat una el 2003 i ara, vint anys després, hi torna amb un volum de sis-centes pàgines: dues biografies sobre la mateixa persona pel mateix autor. Orwell –el pseudònim d’Eric Blair, aquell anglès llargarut que als trenta-tres anys va allistar-se a les milícies del POUM per lluitar al Front d’Aragó durant la nostra darrera guerra civil– quedaria parat. Sobretot perquè va deixar dit ben clar que no volia que s’escrigués cap biografia de la seva persona. Però, qui fa cas d’un mort avui dia? Encara quedaria més parat l’autor d’Homenatge a Catalunya i de 1984 si sabés que de biografies “enteres” ja se n’han publicat nou, i amb la nova en fan deu! L’escrutini sobre aquest bon home és de rècord. I això que Orwell només va publicar sis llibres durant una carrera literària limitada a quinze anys i que, a més, va tenir el detall de morir-se amb només 46 anys, suposo que per no enfarfegar encara més els seus futurs biògrafs. Els biògrafs són insaciables. Com va dir aquell, la biografia afegeix un altre terror a la mort.