Acorralament del PSOE

Si hi ha “compromís històric” tot indica que no hi serà fins unes hores abans del 27 de novembre. Es faran molt llargues aquestes setmanes. Abans potser veurem preacords amb una finalitat més de pressionar-se que no pas per indicar un acord a tocar. En canvi, si després d’explorar les possibilitats del pacte, alguna part no n’hi veu cap, aleshores sí que ho escenificaran sense esperar la data límit per tal de refermar-se davant dels seus respectius electorats. Però no totes les parts estan condicionades de la mateixa manera. Qui està acorralat és el PSOE. Està en les pitjors condicions de la seva història des de la transició. Si no obté el govern central, té dos problemes greus. Un de finançament dels quadres del partit, un exèrcit d’alts càrrecs –recordem que només controlen una autonomia, el president de la qual fa de portaveu del sector crític contra el pacte amb l’independentisme–, i un altre problema greu de cohesió ideològica, amb un Pedro Sánchez que quedarà molt més qüestionat internament. El PSOE sap que si es repetissin les eleccions no només està en joc el cap de Sánchez, sinó el mateix PSOE. L’estratègia de Puigdemont els ha fet fer passos sobre el català i la repressió política abans d’entrar en el gruix de la negociació. La renúncia a la unilateralitat era demanar la renúncia a l’autodeterminació. Impensable. ERC també ha hagut d’esmenar la seva estratègia negociadora, que justament ha servit d’exemple repetidament de com no s’havia de negociar. De les propostes del “compromís històric” encara falta veure com es debat el reconeixement nacional i quin model de finançament es pot acordar per evitar els sistemàtics incompliments i el drenatge mortal de l’economia catalana en benefici del Madrid radial.