Enganyar babaus

En la prehistòria de la telefonia mòbil, quan sospitàvem que un interlocutor no ens volia despenjar el telèfon en reconèixer el número, teníem un terminal mòbil per fer un nou intent. La majoria de vegades funcionava, qui et volia evitar s’empassava l’ham i, en comprovar-ho, la pròpia frustració li impedia penjar i t’atenia. Un company va batejar aquell mòbil com enganyabobos –disculpes pel barbarisme–. No sé a quants babaus han enredat Pedro Sánchez i Yolanda Díaz amb el seu acord de carta als Reis. Si tots fóssim gats escaldats, a ningú.

El fons de la qüestió és que qualsevol acord que tingui una repercussió econòmica i que no s’acompanyi d’un esquema per finançar-lo, és una trampa. A qui no li agrada treballar menys pel mateix sou, que el salari mínim continuï pujant, que li ampliïn els permís de paternitat, que li escolaritzin les criatures des dels 0 als 3 anys o que Rodalies sigui de franc (sobretot si funcionessin bé)? Tot molt d’aplaudir, tot molt social, tot d’absoluta justícia... però implementar aquestes mesures –en general, totes les que afecten serveis– a tot l’Estat té un cost descomunal. Que us estan aixecant la camisa, babaus! Perquè si no expliquen com es pagarà la festa és que no els convé. I no els convé perquè, o apugen aquells impostos que paga tothom –amb els de la banca, les elèctriques i les grans fortunes no n’hi ha ni per començar– o l’endeutament astronòmic de l’Estat espanyol –que ara s’ha de finançar a tipus més alts– s’enfilarà a nivells incompatibles amb l’estabilitat. Aposteu que ho pagarem tots, i si no, atents al que ja estan fent tots els ajuntaments amb les ordenances fiscals per mirar de compensar els increments de costos energètics, salarials i de tota mena quan se’ls exigeix equilibri pressupostari perquè la UE colla i el dret a fer dèficit se’l reserva l’administració central de l’Estat. I encara aguantem...