Ho he provat i ara sé que sí que es pot

Quants cops en la vida no devem haver defensat el que considerem que és la forma correcta d’actuar però després, quan qui ens escolta gira cua, hem fet el contrari del que promulguem? Si ens aturem a pensar, segur que la nostra trajectòria està farcida de situacions en què, potser de forma involuntària, no hem estat exemple d’allò que prediquem. Ens pot passar com a pares, com a professionals del que sigui, com a amics o simplement com a ciutadans d’aquest món. Només amb l’educació dels fills, podria escriure un llibre amb totes les vegades que no he actuat com vaig venent que s’hauria de fer. També fora del cercle familiar puc trobar casos en què vaig dir blanc però ara dic negre. La setmana passada, però, vaig aconseguir trencar aquesta dinàmica en un cas molt concret en què normalment predico A però, a l’hora de la veritat, acostumo a trair-me i escullo B. Va ser durant el dinar a Barcelona amb un bon amic. Coneixia per endavant que, en aquesta qüestió, ell té uns principis imbatibles. Així que jo anava a la trobada, no ho amagaré, pensant a no decebre’l. Sabia que no ho tenia fàcil, al cap i a la fi són moltes dècades deixant-me dur, de forma inconscient, per la inèrcia i per l’educació rebuda. Però allà estava jo, disposada a nedar a contracorrent i, almenys per un cop, a actuar seguint els passos que crec que s’han de fer. El moment va arribar. Se’ns va acostar el cambrer i se’ns va adreçar en castellà. En qualsevol ocasió anterior, li hauria respost en el mateix idioma. Però vaig pensar “o ara o mai” i vaig mantenir el català. I això que pot semblar senzill, no ho és tant per a moltes persones, però sobretot per a les que hem fet i fem molta vida en castellà. I el món va continuar girant i nosaltres vam dinar la mar de bé.