Retallables

Des d’Eivissa, Néstor Pellicer es dedica a confeccionar “retallables de paper”, amb els quals es pot reproduir a petita escala l’església de Sant Francesc de Paula, una casa pagesa de Sant Josep, un moll de Formentera i diverses mostres de l’arquitectura popular de les Pitiüses. Pellicer pensa fer una exposició d’aquests retallables, l’any vinent, al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa i editar aquest material amb acompanyament de textos que ajudaran a situar aquestes construccions des del punt de vista històric, social, etc.

Diu el creador d’aquesta iniciativa que “el retallable de paper és una mena de mostra d’art pobre i popular, que compta amb una vella tradició entre els infants, que pot significar una valuosa eina de treball educativa, per a les escoles, desvetllant el coneixement i l’estimació de les nostres coses; per als més grans, la col·lecció pot significar un agradable testimoni i record del paisatge eivissenc, o un llibre d’estampes a desenterrar, quan molts d’aquests edificis solament puguin ser recuperats en forma de retallable de paper”.

La noticia m’ha fet adonar que, si no m’equivoco, els retallables de paper han pràcticament desaparegut de l’univers dels entreteniments infantils. Em refereixo, sobretot, als retallables de tipus arquitectònic i volumètric, que demanaven força temps i precisió. Manualment jo mai no he estat traçut i pacient, però també havia fet cases de pagès o castells elementals. Penso que eren coses que “no es podien deixar de fer”, quan érem infants en aquell temps. Aleshores el retallable ja muntat s’estava uns quants dies –s’exhibia– en un racó del trinxant o en un prestatge de la sala d’estar; durant aquests anys he freqüentat cases d’amics que tenien fills petits, i enlloc no he vist retallables d’aquesta mena.

És curiós que ara aquest entreteniment sigui reivindicat com una activitat cultural; sempre ho havia estat, és clar, però “no ho sabíem”, I ara se subratlla d’una manera explícita. Mentre ho fèiem no hi donàvem gaire importància, i si ara n’hi donem vol dir que ja ha deixat de ser una activitat normal i quotidiana. Dels modestos basars dels barris i poblets els retallables estan a punt de passar als museus; de la simple i repetida impressió d’uns quants models estàndard de casa o de castell, passem ara al disseny concret d’edificacions representatives de la nostra cultura, ben triades i ben documentades. El salt qualitatiu és considerable.

Un cop assenyalada aquesta nova dimensió del retallable, jo penso en la pervivència de la seva funció tradicional: ensinistrar els dits en l’ús de les tisores i el pinzell untat de pega, l’aprenentatge de la coordinació de moviments manuals, acostumar-se a controlar amb exigència l’obra que s’està fent, descobrir els errors i corregir-los sense desanimar-se, i la constructiva tossuderia de no abandonar fins que el conjunt sigui totalment muntat.

S’ha parlat molt d’un Estatut “retallat”. En aquests moments l’autonomia que tindrem serà un modest retallable, al qual haurem de donar volum amb tisores de joguina i amb una pega massa diluïda. Serà una qüestió de traça, de paciència i de tossuderia.