El Paral·lel

El Paral·lel es dirà, oficialment, Paral·lel. En el procés de normalització de la toponímia barcelonina el fet és molt interessant, perquè és excepcional. No es tracta de recuperar el nom que abans duien les plaques, com és el cas d’altres carrers rebatejats l’any 1939; es tracta, ben al contrari, de posar per primera vegada a les plaques un nom que el poble ha utilitzat sense desmai, a desgrat del nomenclàtor oficial.

El Paral·lel fou obert l’any 1894 i va rebre el nom d’avinguda del Marquès del Duero. És curiós que aquesta via urbana que durant molts anys ha estat la imatge viva de la frivolitat i l’escàndol estigui profundament relacionada amb dos senyors tan respectables com el Marquès del Duero, militar, i Josep Comas i Solà, astrònom.

El Marquès del Duero es deia Manuel Gutiérrez de la Concha e Irigoyen. La seva carrera militar s’inicià amb la primera guerra carlina, arribà a la glòria en la segona i s’acabà en la tercera guerra carlina, en la qual trobà la mort. Fou capità general de Catalunya, on sembla que era molt ben considerat. L’astrònom Comas i Solà fou un investigador científic de gran vàlua, dirigí l’observatori Fabra, va fer importants descobriments astronòmics i adquirí prestigi mundial.

Ja es veu venir, doncs, que això del “Paral·lel” és un nom més lligat a l’astrònom que al militar, però l’origen del bateig resulta d’allò més sorprenent: el Paral·lel és el nom que el savi suggerí a l’amo d’una taverna que a començament de segle hi havia a l’avinguda del Marquès del Duero. La fama de la taverna irradià el nom a tot el carrer, i amb tanta força que res no l’ha pogut esborrar. Per als qui vulguin més precisions, el carrer coincideix amb el paral·lel 41° 22’ 30 nord.

El Còmic, el Talia, l’Apolo, el “Molino” o Moulin Rouge de principi de segle no lligaven gaire, val a dir-ho, amb el mariscal Gutiérrez de la Concha, marquès del Duero; tampoc aquells cafès-concert on es practicava l’strip-tease integral i l’ambient dels quals ha descrit amb tanta vivacitat Sebastià Gasch: “Fabricades en sèrie per les acadèmies del carrer Nou, totes les «artistes» estaven tallades segons el mateix patró. Sortia la primera dona. «El primer toro!» bramava un noiet cruel assegut al primer rengle. «Al corral!» vociferava el seu veí. I sortia la segona dona. I la tercera.”

Posant el nom del Paral·lel a les plaques del carrer, no fem altra cosa que donar a les coses el seu nom real. Fins i tot ens costa d’acceptar que el Paral·lel tenia una existència que mai no havia estat legalment reconeguda. Suposo, però, que les plaques deuran caure en la rutina de dir “Avinguda del Paral·lel”. Llàstima, si és així. Haurien de dir, només, “El Paral·lel”. Amb tota senzillesa i rotunditat. Com ho fan dos grans carrers de Londres, “The Mall” i “Piccadilly”.