Del primer porro a una vida trencada

Tens 13, 14 o 15 anys. A l’institut proves el primer porro. Ho trobes divertit. Repeteixes però et penses que controles. Cada cop són més freqüents. Una nit de farra t’ofereixen una ratlla de cocaïna. Hi accedeixes. Ho trobes més divertit encara. No saps com t’ha pogut passar però t’hi trobes enganxat. Necessites cada cop més diners. No els tens. Et tornes agressiu. Destrosses la vida a la gent del teu entorn però estàs tan atrapat per les substàncies que ni tan sols n’ets conscient. La primera addicció condueix a altres: alcohol, sexe, compres compulsives... La teva família està disposada a tot per ajudar-te. T’acompanyen a un especialista en addicions. Et medica sense fre. Si no tens diners t’has de conformar amb el que t’ofereix la sanitat pública, que és del tot insuficient. Fàrmacs i més fàrmacs que també creen addicció. La teràpia brilla per ser escassa, i fins i tot per la seva absència. No aconsegueixes sortir de l’infern al qual no sabies que arribaries quan vas fumar el teu primer canuto de maria. La teva família pensa que l’única forma d’ajudar-te és ingressant-te en un centre de desintoxicació. Com que tu t’hi negues i ja ets major d’edat, prega una ordre a un jutge. T’envia a un servei públic. Una setmana i de nou al carrer. La teva família, desesperada, busca un centre privat d’on ningú t’expulsarà mentre algú vagi pagant. L’ingrés costa 6.000 euros al mes i és voluntari. La família està disposada a deixar-se allà l’herència de la iaia per tal de recuperar-te. Tu, irracional com ets, penses que allò és una presó i saps que ningú et pot obligar a ser-hi a dins. Amb una mica de sort, un dia el teu cap t’ordena que has de fer tot el possible per curar-te. Si t’ho haguessin explicat als 13, 14 o 15 anys, hauries pensat que estaven bojos.