Dalí i dalís

L’anomenada “falsificació” de les obres d’art és un fenomen molt interessant. El tema reapareix de tant en tant i ara torna a l’actualitat amb motiu de l’arribada al jutjat de Figueres de vint-i-dues obres dalinianes que no són de Dalí.

Ja fa mesos que el secretari del pintor denuncià l’existència d’aquests quadres, que van ser confiscats en un establiment d’antiguitats; duen la signatura de Dalí, però no han estat pintats per ell. Ja n’havien venuts dos, per un milió de pessetes cada un.

Tornem a la “falsificació”, que és un mot que s’utilitza partint de la base que hi ha una falsificació de la signatura. D’acord. Però si acceptem que la signatura és un “afegit” i que una pintura és realment “la pintura”, potser és més exacte parlar d’“imitació”. Hi ha artistes que són capaços de fer unes obres que es poden confondre amb les d’altres artistes. Si les signen amb el típic gargot de Dalí són falsificadors. Si les signen J. Puig o M.T. o si no les signen, no són altra cosa que “pintors com en Dalí”.

Sembla que aquests quadres denunciats estan valorats en molts milions de pessetes, i el fet obliga a meditar. Valien aquests milions si eren “dalís”. Què valen, ara? El mateix Dalí ha reconegut que “eren dignes de dur la seva signatura”. Aleshores, què passa? ¿Que un quadre “tan bo” com un de Dalí, amb la seva precisió tècnica, el seu tractament del color, la pinzellada, el tema, etc, només és realment “bo” si l’ha fet una determinada persona?

El món de l’art resulta terriblement convencional, segurament perquè l’originalitat és molt difícil, gairebé impossible, si donem al mot “originalitat” la seva dimensió més profunda: “L’escriptor original no és aquell que no imita ningú”, diu Chateaubriand, “sinó aquell que ningú no pot imitar”. Està demostrat que tots els artistes són imitables amb força èxit. Que la imitació es produeixi només depèn d’una consideració econòmica, de si val la pena.

De fet, hi ha molts artistes –plàstics, literaris, musicals– que s’imiten a ells mateixos. Que successivament es copien i es reprodueixen, adonant-se’n o sense adonar-se’n, amb bona fe o amb el propòsit d’explotar una fórmula que els dóna rendiment. Al revés de l’imitador d’obres d’altris, podríem dir que en aquest cas l’artista hi posa una signatura “autèntica”, però que és la creació artística allò que ha estat “falsificat”.

El que no entenc d’en Dalí, tenint en compte que és un geni, és que si aquests quadres són dignes d’ell, com ha dit, en comptes de continuar l’enrenou judicial no es limiti a posar-hi la seva signatura i faci un negoci rodó.