El crit

Recentment vaig veure diverses versions d’El crit en dos museus d’Oslo: vaig imaginar que aquell rostre desfigurat cridava per alguna cosa que estava veient (i també, amb les mans tapant-se les orelles, sentia) o potser que havia vist o qui sap si temia veure: un horror passat, present i futur. Aleshores acabava d’esclatar la guerra a Gaza, amb l’exèrcit israelià massacrant la població palestina com una resposta venjativa (o amb el pretext?) a l’atac criminal de Hamàs. Un horror que, com tantes guerres, ve de lluny, que fereix en el present i que no sembla que pugui acabar-se.

Com deixarà l’estat d’Israel de matar palestins si bona part dels dirigents del món repeteixen que té dret a defensar-se, abracen Netayanhu i, en tot cas, es limiten a dir, sense ni tan sols exigir-ho i preveure mesures que obliguin al compliment, que ha de permetre l’ajuda humanitària i respectar els drets humans? Són cínics i patètics. Israel se’n fot, de l’ajuda humanitària. I com es pot demanar que respectin els drets humans a aquells als quals se’ls reconeix la llicència per matar impunement amb l’argument que s’estan defensant, quan fa dècades que no fan res més que atacar? Com s’acabaran les guerres mentre hi hagi gent que s’enriqueix amb l’armament?

Noam Chomsky va dir fa anys que els palestins no tenen ajuda internacional perquè són pobres i no tenen poder. Per això mateix no se’ls reconeix cap dret. No ha sigut l’únic que ho ha dit o que ara mateix expressa una idea semblant. Però la simplicitat amb què ho va dir (i ho ha repetit) fa que arribi com una veritat com un temple. I que, malauradament, no es vegi cap sortida per als palestins. Cosa que fa que alguns, crec que molts, ens sentim uns impotents, uns inútils.