Tal dia com avui
Josep Maria Espinàs
Soledat
He trobat a la bústia un prospecte d’una agència matrimonial que aspira a solucionar “el trist problema de la soledat, al servei de solters, vidus i separats”.
La soledat forma part de l’equipatge de l’ésser humà. A vegades és una càrrega molt feixuga, efectivament, i arriba a esclafar; sovint és un pes ocasional i suportable i no falta qui defensa la soledat com un bé –“Tot el nostre mal ve de no poder estar sols” (La Bruyère)– i valora la felicitat de la independència. Montaigne deia que trobava més tolerable estar sempre sol que no pas no poder estar-ho mai.
La gent normal podem resistir la soledat fins a un cert grau, i no hi ha dubte que en un moment determinat la necessitat de companyia es fa imperiosa. Una agència matrimonial pot ésser un camí per trobar-la.
EI prospecte a què em refereixo inclou algunes proposicions de matrimoni que ens descobreixen uns solitaris ben sorprenents: són gent carregada de soledat, sí, però al mateix temps molt carregada de diners. Un industrial, propietari, bona presència, 55 anys, que guanya 400.000 pessetes cada mes. Un altre industrial, separat, amb pis propi, cotxe, etc., 300.000. Un senyor que té importants finques agrícoles, hostal, xalet, en guanya 500.000. També guanya mig milió un advocat, i dos vidus, 68 i 62 anys respectivament, 200.000 mensuals cadascun. Un enginyer nuclear divorciat, 275.000. Però els rics solitaris no són només els homes. Una senyora estrangera en guanya 100.000 al mes; una vídua amb moltes rendes, 200.000; una farmacèutica, 150.000, i una vídua francesa, comerciant, amb castell, finca agrícola, confessa uns ingressos mensuals de 500.000 pessetes.
Tots aquests ciutadans volen casar-se, i la majoria fan saber que, a més de no tenir problemes econòmics, tenen bona presència i nivell cultural, són educats i formals, etc. 0 tot plegat és un reclam de I’agència i si algú s’interessa per la referència 889 es trobarà que li’n suggereixen una altra de molt menys engrescadora, o resulta que: a) com s’ha dit tantes vegades, els diners no proporcionen la felicitat; b) la soledat és una magnífica font d’enriquiment econòmic, a més d’una font d’enriquiment moral, com asseguren certs moralistes; c) els solitaris que tenen prou feina a estirar el sou fins a final de mes no deuen tenir temps per plantejar-se el problema de la soledat, o el seu sentit del pudor els impedeix de competir en els prospectes de l’agència amb els qui exhibeixen tantes finques i tants zeros a la dreta. Cadascuna d’aquestes hipòtesis podria ser analitzada sarcàsticament si no fos que la soledat existeix realment, que la soledat no acceptada i angoixosa mereix el respecte més profund i, si és possible, una salvadora i lleial companyia.
No m’agrada, en canvi, que la majoria dels solitaris rics demanin –és curiós– una noia “molt senzilla”. La por del ric de perdre els diners, la por de l’home de perdre el paper dominant, es manifesten ben significativament. La por i l’egoisme, vet aquí dues causes de la soledat.