Nukus

L’Uzbekistan, o país dels uzbeks, és una de les cinc repúbliques exsoviètiques de l’Àsia Central, amb una extensió de 447.400 km² i 31.360.836 habitants. Al llarg del segle XIX, les diferents entitats polítiques de la regió van passar a ser protectorats que es van incorporar a l’imperi tsarista en vista de la creixent rivalitat entre Rússia i el Regne Unit, amb el rerefons de l’Índia, que es va conèixer com el “gran joc”. Amb la Revolució d’Octubre va passar a formar part de la Unió Soviètica com a República Socialista Soviètica de l’Uzbekistan. Durant les set dècades de domini soviètic, el país va estar sotmès a una sobreexplotació agrícola, especialment pel que fa al conreu del cotó, un cultiu que necessita molta aigua i que salinitza i desertifica el sòl, la qual cosa ha contribuït a la creixent disminució del mar d’Aral, que havia estat el quart mar interior més gran del planeta. La independència no només no va esborrar l’herència soviètica, sinó que el primer secretari del Partit Comunista de l’Uzbekistan, Islom Karimov, va esdevenir el president de la nova república independent de l’Uzbekistan, càrrec que va exercir fins a la seva mort, el 2016, quan va ser substituït pel primer ministre Shavkat Mirziyoyev.

La independència va suposar una recuperació del llegat musulmà en un país on l’islam oficial instaurat pels bolxevics havia relegat gairebé a la clandestinitat l’islam popular. Això ha donat lloc a una eclosió de nous creients que, en comparació amb el que ha succeït a la majoria de les exrepúbliques soviètiques europees, contrasta amb una certa fascinació pel passat soviètic. També va donar lloc inicialment a l’aparició de moviments islamistes radicals com ara el Moviment Islàmic de l’Uzbekistan, creat el 1998 per Juma Namangani, un exsergent paracaigudista de l’Exèrcit Roig que, com molts altres soldats provinents de l’Àsia Central, va viure una profunda crisi de consciència quan es va veure empès a combatre contra altres musulmans a l’Afganistan. Namangani va morir el novembre del 2001 en un bombardeig nord-americà quan combatia com a aliat d’Al-Qaida.

Karimov va imposar un règim presidencialista i autoritari que ha estat denunciat en reiterades ocasions per diverses organitzacions internacionals (des del Departament d’Estat dels Estats Units fins al Consell de la Unió Europea, Amnistia Internacional i Human Rights Watch) per conculcació dels drets humans (tortura, detencions arbitràries, desaparicions...), falta de llibertats i corrupció (des del 2017, Gulnora Karimova, filla de l’antic president, compleix una condemna de deu anys de presó per frau i blanqueig de capitals). L’homosexualitat està penalitzada i el col·lectiu LGTBI està obligat a romandre en la clandestinitat.

L’agricultura encara ocupa el 26% de la força de treball del país, però les exportacions de gas natural, d’or, de cotó, de coure, sobretot a Suïssa, el Regne Unit, Rússia i la Xina, i la producció de petroli i una incipient però creixent indústria turística (a l’entorn dels sis milions de visitants) permeten un nivell de vida relativament acceptable a un cost molt baix. No hi ha dubte que ciutats com Samarcanda i la seva plaça Registan, amb les tres imponents madrasses –patrimoni de la humanitat–, i les incommensurables Khivà i Bukharà, amb els seus karavanserais que ens transporten als temps de la ruta de la seda, i el metro de Taixkent, construït a imitació del de Moscou, i els grans mercats on conviuen els venedors uzbeks amb els nord-coreans arribats durant el període soviètic, així com la llengua farsi dels tadjiks, tenen un potencial d’atracció turística difícilment superable. Però, sens dubte, una de les coses que més sorprenen és el museu de pintura contemporània de la ciutat de Nukus, a la riba del riu Amudarià, la sisena ciutat del país (a l’entorn dels 300.000 habitants) i capital de la república autònoma de Karakalpakistan.

El Museu Igor Savitski en honor del seu fundador, el pintor, arqueòleg i col·leccionista ucraïnès, obria les portes el 1966 sota la direcció d’aquest visionari que, fins a la seva mort, el 1984, va dirigir una institució capaç d’atreure a la capital de la República de Karakalpakistan més d’un centenar de pintors russos i gairebé una trentena de l’Uzbekistan i de Karakalpakistan, inclosos molts de considerats dissidents pel règim soviètic. D’aquesta manera, al cor mateix de l’ex-Àsia Central soviètica, es pot visitar la que es considera la segona col·lecció més important de pintura contemporània russa, després de la de l’Hermitage, és clar!